PERIODISME - ALBA GIRÓ

És innegable que avui dia ens trobem en un context de crisi econòmica, social i política, entre d’altres. Aquesta crisi i el canvi tecnològic a nivell informàtic que s’està produïnt provoquen un autèntica agitació en l'ofici del periodisme. Els vells principis entren en crisi. Davant l'allau d'informació a l'abast de qualsevol, sense necessitat de ser periodista, obtinguda en temps real i des de qualsevol punt del planeta, es replanteja quina és la nova funció de l'informador. D’altra banda, és manifest que les noves tecnologies han permès el naixement d'especialitats noves, com ara el periodisme de precisió (que rastreja i entrecreua bases de dades informàtiques) o el periodisme cívic (que contempla els lectors no com a simples consumidors, sinó com a ciutadans actius, ara que poden interactuar mitjançant les noves tecnologies). El periodisme es troba en una etapa de canvi. Això fa que es formuli la pregunta: Quin serà el futur del periodisme? En el

Cada dia, de camí a la universitat, mentre rumio en el futur del periodisme o en la perversió del sistema, passo per davant d’una botiga de Cupcakes. I cada vegada penso: potser algun dia n’hauria de provar un. Segons la Viquipèdia un cupcake, també conegut al Regne Unit com fairy cake, és una mena de magdalena plana o petit pastís individual. Normalment, es cuina amb un motlle semblant al que s'utilitza per fer magdalenes. És una recepta d'origen estatunidenc al que s'hi solen afegir decoracions al damunt, com cremes, nata, merenga, sucre glaçat o encenalls de xocolata. Aquest aliment va sorgir al segle XIX. Abans que existissin els motlles especials per fer magdalenes se solien fer amb tasses (en anglès, cup), d'on li ve el nom (de cup, tassa, i cake, pastís). També existeix un altre origen per al seu nom, derivat de la forma de mesurar els ingredients utilitzats per a la seva elaboració. Avui, com cada dia, he passat per davant de la botiga. És

Alba Giró; Videopresentació

I Un home vell, la pell marcada pel pas del temps, l'experiència impregnada als ulls i una barba de tres dies. Assegut en una cadira davant d'un ordinador, li pesen els anys. Una llum tènue il·lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'aire. L'home es mou un mil·límetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls. Els frega amb la punta dels dits, i els tanca un instant. La respiració es va frenant suaument, les parpelles baixen buscant la foscor, i badalla. Llavors és quan sent que comença a ploure, poc a poc, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte el negre inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra. Dirigeix suaument la mà cap al pom i l'obre. Una ràfega de vent mullat

Què és la generació búnquer ? Quines en són les causes? Es denomina així a la franja d'adolescents que passen hores aïllats davant l'ordinador i la televisió més d'un 40% del seu temps, segons reflecteix l'estudi del Defensor del Poble i les Nacions Unides. Els símptomes d'aquest tipus d'addiccions va des de l'aïllament, la manca de motivació, l'abandó de les tasques normals i inclús la higiene, un baix rendiment escolar, etc Són la generació de l'escletxa digital, els primers que han nascut i crescut amb Internet i les noves tecnologies. No se'ls ensenya a controlar aquest món inabordable que és la xarxa i és un problema que es comença a discutir entre la comunitat educativa. Quatre de cada deu joves d'entre 12 i 18 anys tenen amics virtuals que no han vist mai. "Els menors consideren que hi ha un dèficit en la protecció dels seus drets" afirma María Luisa Cava del Llano, Defensora del Poble en funcions. Un 12% dels joves

Facultat de Comunicació Blanquerna, Divendres 26 d'abril, quatre de la tarda. Ramón Vilaró seu còmodament a l'aula 403. És Periodista i escriptor, també ha treballat en televisió i cinematografia, però sobretot com a corresponsal per als diaris Madrid, El Correo Catalán, Ya i El Correo Español-Pueblo Vasco, a Brussel · les. Durant quinze anys ha estat també corresponsal per El País, a Brussel · les, Washington D.C, i Tokio. Parla de manera propera a un grup d'estudiants de primer de comunicació, amb calma però sense avorrir i transmet amb entusiasme les seves vivències de joventut. Remarca diverses vegades que "és important com a periodista explicar el que has d'explicar, ser honest amb tu mateix i amb la professió tot i les possibles conseqüències". Ell mateix ha rebutjat moltes feines per manca d'interès, motivació o per diferències d'ideals Què és el Periodisme? Es tracta d'un títol ? D'una professió ? D'una manera de viure i

Catorze d’abril de 2010, Pilar Rahola (Escriptora, periodista i política) presenta, després de ser l’ombra d’Artur Mas durant diversos mesos, La màscara del Rei Artur . L’actual president, llavors candidat de Convergència i Unió a la presidència de la Generalitat, s’enfronta en aquest llibre als diversos estereotips que li atribueixen fama de distant, pijo, cregut o madelman. Pilar Rahola va pactar com a condició per redactar el llibre tenir accés a tota l’agenda de Mas, una relació directa amb ell i que la seva esfera privada quedés al marge. L’autora del llibre és coneguda principalment com a periodista, amb una destacada presència als mitjans de comunicació, tant a través d’articles d’opinió a la premsa diària com en programes de ràdio i televisió de formats diversos, tant culturals i socials com tertúlies, en els quals manifesta un gran esperit de polemista. La màscara del Rei Artur proposa una mirada crítica que analitza i exposa la personalitat, la trajectòria i les id

Joaquím Costa núm 20, una porta qualsevol plena de pintades. D’entre totes elles en destaca una. No està signada, però duu escrit “ART IS H$ART”. Aquesta frase ens remet a un artista reconegut en l’escena del street art: Francisco de Pájaro. En aquest cas el dibuix és un home molt lleig pintat en blanc i negre, amb traços poc acurats i inacabats. El personatge és mig calb, té moltes arrugues al front i s’està menjant la seva pròpia mà. Té les dents molt esmolades i duu un jersei de coll alt de color groc on llegim la coneguda frase que utilitza l’artista: “ART IS H$ART”. No es tracta d’una de les seves obres habituals, que la major part dels casos són efímeres. De Pájaro utilitza com a element principal materials i objectes trets de les escombraries dels carrers per crear les seves obres gairebé sempre in situ. Francisco de Pájaro, explica en una entrevista feta per urbanrulesbcn.com com va començar aquest projecte fa tres anys: "Neix en el moment en què faig un

Nascuda el 15 de juny de 1993 a Barcelona a l’Hospital de Barcelona, Gina Forasté fa un any va deixar el grau de Fotografia i Creació Digital per què era molt tècnic. Ara ha trobat el que realment la motiva. - Què estàs estudiant actualment i per quin motiu? - Cinema i Televisió per què des que vaig veure el rodatge de Vicky Cristina Barcelona em vaig adonar que era el que volia fer. Si ho fes sense cobrar també gaudiria. - Tens algun projecte personal? - Si. M’agrada molt la fotografia i un projecte que m’he proposat és agafar retrats de personatges coneguts i recrear-los amb altres persones. - Com et veus dintre de deu anys? - Em veig vivint fora, segurament als Estats Units treballant en cinema o televisió, però sobretot aprenent, coneixent-ne tots els àmbits professionals. M’agradaria estar començant  a formar la meva família i centrar-me. - T’agradaria tornar a Barcelona i trobar-hi feina? - Si, però vull seguir viatjant regul

Aquesta setmana Barcelona acull el Mobile World Congress en un context de prosperitat de la Indústria tecnològica Dissabte, sis de la tarda. Una botiga amb les parets folrades d’estanteries plenes de mòbils. Les ofertes, les tarifes i el color de la companyia telefònica atapeeixen l’ambient. Un parell de noies adolescents pregunten a la única dependenta el preu de la tarifa més econòmica amb internet, els dona un catàleg i acaben marxant. Es nota que no és una botiga del centre, solen estar plenes de gom a gom, i es fan veritables cues de compradors o clients potencials de les operadores. Molt poca gent prescindeix del mòbil avui en dia, i encara menys de l’smartphone. A finals de 2007 Apple va introduir el seu primer smartphone: l’iPhone. L’èxit de l’iPhone ha refermat certes tendències dins del món dels smartphones com ara l’ús d’interfícies tàctils, l’abandó dels teclats o la importància de les botigues d’aplicacions. El sistema operatiu Android, creat per Google, va apar

Grigori Yefimovich Rasputin, després d’una vida de vicis i corrupció política, considerat el culpable dels mals de Rússia a principis del sexle XX, és assassinat M’han intentat assassinar. No sé com me n’he sortit, però ja no sóc el mateix. Estimat amic, ara que sospito que em queda poc temps de vida, sento la necessitat d’escriure aquesta carta. Com bé saps vaig néixer a Pokróvskoie (Sibèria) on no vaig aprendre a llegir ni a escriure. És per això que aniré dictant les meves paraules i no seré l’autor directe d’aquest relat. Fa molt anys que vaig perdre el teu rastre i no sé si mai arribaràs a llegir aquesta carta. Però és tracta d’una necessitat imperiosa de la meva ànima que no puc ignorar. Ens vam conèixer al monestir de Vekhoture on vaig conviure tres mesos amb monjos ortodoxos i l’últim que et vaig dir va ser que marxava a recórrer els camins per predicar la meva pròpia visió de la Fe. Em vaig casar amb Praskovia Fyodorovna, amb qui vaig tenir tres fills, però l’any 1901 l

Vaig marxar d'Austràlia per venir amb la meva parella a Barcelona. Mai no és fàcil deixar enrere la terra on s'ha nascut "La saudade expressa un sentiment afectiu primari, proper a la melancolia, estimulat per la distància temporal o espacial d'alguna cosa estimada i que implica el desig de resoldre aquella distància." Fa 4 anys que no trepitjo la meva terra, mil quatre-cents seixanta dies. Sóc australià, tinc trenta-vuit anys i el meu nom és Adam Trebembaum Smith. Vaig néixer a Brisbane. Situada al nord-est del país, és la tercera ciutat més gran d'Austràlia i la capital de Queensland. L'Austràlia continental ha estat habitada per indígenes australians per més de 42.000 anys. Després de les visites esporàdiques de pescadors del nord, i dels exploradors i comerciants europeus al segle XVII, la meitat oriental del continent va ser reclamada pels britànics el 1770 i oficialment habitada com a penal amb el nom de la colònia de Nova Gal·les del

"La mort d'una dama cruel i despòtica a les runes de Petra planteja una sèrie de dramàtics interrogants" En aquest cas es tracta d'Agatha Christie, però seguint aquesta línia podrien començar les sinopsis de moltes de les novel·les negres que s'han escrit. Tanmateix, no totes les trames d'aquest gènere han de transcórrer en indrets exòtics o ciutats emblemàtiques com Londres o Paris. En el marc de la Trobada de novel·la negra de Barcelona (bcnegra 2013) hem pogut assistir a diverses conferències. En una d'elles: Catalunya, terra de crims II , se'ns presenta un canvi en els escenaris dels enigmes. La novel·la negra catalana o en català està perdent el seu caràcter urbà. La consolidació en català d'aquest gènere va acompanyat per la seva dispersió geogràfica. Anna Maria Villalonga presenta quatre autors molt variats en quant a estil: Miquel Casas, Isidre Garrido, Miquel Giménez i Xevi Sala. Un d'ells escriu en castellà, I. G

El carrer Pelai és ple de furgons de l'Àrea de Brigada Mòbil (BRIMO). Últimament no és una excepció. Són les sis de la tarda; falta mitja hora per què comenci una manifestació a la plaça Universitat. La comunitat educativa (treballadors, estudiants, professors i famílies) es mobilitza contra la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE). M'apropo amb molta cautela a dos dels agents i els demano si puc fer-los unes preguntes. Em tremolen les mans i em costa articular les paraules, encara recordo el so de les bales de goma a la darrera vaga general o els crits d'alguns dels manifestants fugint dels cops de porra. - Per què us vau fer policies ? Pregunto  "Per tradició familiar, i perquè m'agrada." Només em contesta un dels Mossos d'Esquadra. L'altre em mira de cua d'ull mentre vigila el carrer. - I què feu durant un dia normal ? "Som de la BRIMO, cobrim manifestacions o mobilitzacions."

Rodejo l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu pel Carrer Egipciaques fins arribar a l'entrada que es troba al Carrer Hospital. Només entrar, una fortor d'orina em colpeja i  arronso el nas amb repugnància. Tot i així segueixo caminant fins trobar-me a l'interior dels Jardins Rubió i Lluch. A la meva esquerra hi ha la terrassa del bar El Jardí, oberta tot l'any. I una mica més endavant l'Escola Massana, el centre municipal d'arts visuals, arts aplicades i disseny de Barcelona. Uns quants dels seus alumnes juguen a pilota al voltant de l'alta creu que es situa al bell mig dels jardins. Els altres fumen asseguts a les diferents escales que condueixen a l'interior dels edificis.  En canvi a la meva dreta, descansant o matant el temps, en un banc hi ha dos indigents que observen el que passa al seu voltant. Em pregunto d'on venen, quina va ser la seva història, com van acabar al carrer i finalment, si s'han resignat a du