El borsalino gris (Novel·la curta)

I

Un home vell, la pell marcada pel pas del temps, l'experiència impregnada als ulls i una barba de tres dies. Assegut en una cadira davant d'un ordinador, li pesen els anys. Una llum tènue il·lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'aire. L'home es mou un mil·límetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls. Els frega amb la punta dels dits, i els tanca un instant. La respiració es va frenant suaument, les parpelles baixen buscant la foscor, i badalla.
Llavors és quan sent que comença a ploure, poc a poc, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte el negre inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.
Dirigeix suaument la mà cap al pom i l'obre. Una ràfega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i sent l'olor de pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, i el gris ha pres el firmament. No es veu ni un estel i els fanals del carrer il·luminen les petites gotes cristal·lines.
Torna a tancar els ulls i escolta el soroll de cada gota, cada esquitx. Compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i les gotes cauen una rere l'altra, en una cursa sense destí. La seva ment viatja suaument pels carrers de la ciutat de

Barcelona, que de seguida es transformen en un mar immens i obscur en l'infinit de les

hores mullades. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent el fred a la pell, tan glaçat que crema, sembla que s'ofega poc a poc.
Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.

Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada, llarga i profunda, com si en el fum hi busqués la profunditat del mar, del gris, del fred, de la pell viva, i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.
Passen les hores i arriba l'alba. La llum s'escola entre les escletxes de la persiana passant per uns cabells blancs fins arribar als ulls closos d'un cap que reposa immòbil sobre el teclat de l'ordinador. Encara du l'americana marró amb la que va arribar la nit abans. Al seu costat, una tassa mig buida desprèn una olor de cafè ranci que es barreja amb la pudor que prové del cendrer i s'escampa entre les quatre parets de la sala d'un pis del Raval. Una taula i una cadira, un llit petit sense fer i una butaca de pell feta malbé són els únics mobles que ocupen l'estància, que conté una desmesurada quantitat de llibres escampats per tot arreu. A la safata de la impressora descansen des de fa hores una pila de fulls escrits a banda i banda.
La finestra és oberta; una ràfega de vent fa voleiar les pàgines d'un llibre i despentina els cabells d'un home que mai més no tornarà a obrir els ulls.





Quatre d'octubre de 1945. Un jove d'uns 25 anys passeja per la Rambla de Barcelona. Du uns pantalons negres i una americana a joc. Una camisa blanca, i una corbata fosca mal posada. Les sabates no brillen i són d'un to marronós que desentona amb la resta de la vestimenta. La seva mà dreta subjecta fermament un barret borsalino de feltre gris. La roba li va ampla tot i que no és especialment esprimatxat. Té unes faccions dures, el nas una mica punxegut, un bigoti ben retallat i el cabell fosc encerat amb la ratlla al costat dret. Criden l'atenció els seus ulls foscos i la seva mirada penetrant.
Camina rambla avall amb la mirada fixa endavant, esquivant la riuada de gent que passeja sense pausa pel carrer. De sobte tomba a mà esquerra per un carreró fins a arribar al barri Gòtic. Comença a ploure a bots i barrals i es refugia sota un porxo. Es posa el barret que duia a la mà dreta mentre amb l’esquerra treu un cigarrer metàl·lic de la butxaca interior

de l’americana. Encén una cigarreta i exhala el fum mentre contempla el vaivé de la gent

que camina amb pressa sota la pluja. Es toca el bigoti mentre sembla reflexionar sobre alguna cosa que el capfica i fa que arronsi el front.
La tempesta no afluixa i el jove decideix reprendre el seu camí. Avança amb pressa entre els bassals mentre la nit s’acosta a la ciutat i finalment arriba davant una porta de fusta, no massa gran i amb el número quatre gravat. Pica sis cops secs i espera, impacient, mentre mira de cua d’ull el carreró que té a les seves esquenes.


En Josep Vilageró torna a picar la porta de fusta del número 4, sis vegades, sis cops secs. S’encén una altra cigarreta, li tremolen les mans i triga una mica en poder encendre- la. Respira amb ànsies el tabac, i tanca els ulls. Cada cop és més fosc i s’intensifica la pluja. Ja no passa ningú pel carreró del barri Gòtic.
De sobte la porta s’obre.

- T’estàvem esperant, fas tard. T’ha seguit algú ? - No, tranquils, vinc sol.
Els seus ulls es comencen a acostumar a la foscor i distingeix la figura d’una dona menuda, amb el cabell llarg, fosc com una atzavara i arrissat. Uns ulls verds l’investiguen de dalt a baix. A la seva dreta un home corpulent, amb barba de tres dies i cara de no haver dormit en molt de temps el mira desafiant.
-Duus el paquet ? -Si, aquí teniu.
El jove apaga la cigarreta a la taula plena de piles de papers i llibres que té al davant i busca entre les butxaques dels pantalons. Extreu un petit paquet embolcallat amb paper de diari i un cordill i el dona a l’home que l’agafa amb presses i marxa cap a l’interior de l’habitació.






Desperta de cop i mira el rellotge, són les 3:45. Assegut a la penombra de la seva habitació, petita i desendreçada, respira amb dificultat, observant com es mou el seu cos cada cop que inspira i expira. Té la ment emboirada i els pensaments creuen, fugaços, el seu cervell. Sent que es queda sense aire, però no té ni portes ni finestres per fugir.
I tanca suaument els ulls, deixant que les parpelles baixin poc a poc i el deixin totalment sol a les fosques. Sent que l’ànima, el cos sencer, intenta pujar i forma un nus a la gola. Poc
a poc, quasi imperceptiblement, aquests ulls, secs i plens de pols, s’humitegen. Té unes ganes immenses de cridar, d’expulsar tot el que el corromp, però aquí l’únic que sona és el batec irregular del seu cor. El seu cos pesa sobre els llençols vells i rebregats. Sota la pell sent cada plec, cada irregularitat. Sent que una escalfor s’apodera de les seves entranyes com si fos verí.
I agafa aire, molt aire, intentant oxigenar els seus pulmons reprimits des de fa tant temps. Però se segueix ofegant, en silenci, veient com el temps passa. I segueix tancat en una habitació fosca i sense sortida, presoner dels seus sentiments confosos. Ja no veu amb claredat la frontera entre el que és i el que vol ser. Entre el que pensa, el que sent i el que fa. Cada vegada que veu una porta oberta, la tanca encegat per la llum de fora. I segueix sentint el seu cos, que pesa sobre els llençols i crida per la llibertat. I la seva ment, en plena tempesta, s’ofega poc a poc.
S’incorpora lentament, deixa que els seus peus pengin a un costat del llit. De sobte el cap li pesa. Obre els ulls, no veu res. Tot segueix a les fosques però, gradualment, va perdent consciència del seu cos. Encara no sap qui és ni què vol, però es desfà dels llençols que tenia enganxats a la pell suada. Es despulla lentament, sabent que cada moviment li pren part de la poca energia que li queda. Va recolzant els genolls, les cuixes, l’abdomen, els braços, i finalment el front, al terra.
El fred l’envaeix part per part, i ja no sent res, no respira, deixa d’existir. Fins que una presencia que ja havia oblidat, obre de cop la porta que té al davant. I aquella calor sufocant, s’apodera del Josep Vilageró. Crida amb totes les seves forces fins que es fa mal al coll. Sent l’eco de les seves paraules, però l’ignora i segueix cridant. La presència tanca la porta i fuig com un corrent d’aire.
Torna a sentir que cada petit racó seu crema. Una gota de suor baixa pel seu front. Observa l’esforç que ha de fer el seu cos per seguir respirant. No li arriba prou oxigen i té ganes de plorar. Deixa de respirar i sent que el cos sencer pesa, que és una clofolla que l’arrossega cap avall. Es cobreix amb aquell llençol que tant odia. I la foscor torna, tot és negre. És la foscor, no ho pot evitar, és presoner de la seva existència.
Ja no podia més, assegut a la vora del seu llit, necessitava sortir d'allà, el dolor circulava per les seves venes des de feia massa mesos. Va agafar l’ampolla de vi que amagava sota el llit i va fer-ne un llarg glop, gaudint del gust i sentint com se li adormissaven les neurones. Es va mirar al mirall que penjava d'aquella paret llardosa.
Portava una camisa amb una enorme taca d'oli i sota els seus ulls foscos descansaven unes
profundes ulleres. Va fer un esforç per somriure al seu propi reflex, mentre s’ajustava la corbata i es posava l’americana negra. Finalment va agafar es un barret gris de feltre del penjador, i se’l va posar, apartant-se el cabell castany de la cara. Va sortir per la porta, deixant enrere aquell pis vell i barat inundat de vells laments.
Al carrer les gotes de pluja rebotaven contra els vidres dels cotxes aparcats a la vorera. La llum taronja dels vells fanals conferia un aspecte misteriós a una nit exempta d'estrelles, una vegada més. Era tard, i l'únic que se sentia era el so titubejant dels seus passos i algun remor llunyà. Va decidir entrar al primer bar que trobés. Així que va acabar entrant en un petit local, bevent un got de whisky i enfonsant la seva mirada en una noia que estava asseguda en un racó. El seu aire misteriós, el seu cabell llarg i arrissat i l'harmonia del seu rostre van fer que se la quedés mirant sense ni tan sols parpellejar. Ella va riure i un calfred el va recórrer de dalt a baix. El barman va mirar la seva copa buida. No s’havia fixat que tenia un tall al llavi, el duia tapat amb el bigoti.


- Una altra copa, senyor?
- Un whisky amb gel, si us plau



La veritat és que a en Josep no li sobraven els diners, però aquella nit necessitava beure. Va fer un glop llarg i lent, tancant els ulls i preguntant-se quina era la cançó que sonava en aquells instants. La noia de la taula del racó seguia allà, amb un home ros i ben plantat que es movia com si el bar fos casa seva. No paraven de riure i Vilageró no podia apartar la mirada del somriure d’aquella noia. Començava a tenir molta calor, potser per l’excés d’alcohol, i es va descordar la corbata. Es va acabar el whisky d’una tirada i es va aixecar del tamboret. Sentia veus llunyanes, la música anava i venia. Va començar a caminar amb compte cap als serveis. Va obrir la porta amb dificultats i es va recolzar sobre la pica. Va obrir l’aixeta i es va refrescar la cara i el clatell diverses vegades. Va aixecar el rostre i va veure, just darrera seu, la noia de la taula del racó.



- Fa calor, eh? - va dir, mentre apartava un rinxol que li queia al front. Es va mossegar el llavi inferior i aquell gest va travessar el diafragma del jove.
- Si, molta - va respondre mentre abaixava la mirada.
Ella va treure una cigarreta, i recolzada contra la paret, va aixecar la mirada.

- Tens foc? - va preguntar.

Ell va treure un encenedor i va allargar el braç per encendre la cigarreta. Ella li va agafar la mà, i el va apropar una mica més. Es van quedar en silenci i ell la va mirar als ulls provocant un somriure en la noia.
- Una altra copa? – li va preguntar mentre es posava el barret del jove i reia.


II

El sol pessigolleja les seves parpelles mig closes. Badalla, i es remou entre els llençols. Obre els ulls. S’aixeca de sobte, confós, recordant mica en mica el somni que ha tingut. La situació li és totalment familiar. Busca entre els racons de la seva memòria amb insistència. Realment ho ha viscut? O potser simplement ha sigut un somni massa real? Cada vegada es fa més preguntes i la intriga es fa més gran, es capfica, paralitzat al llindar del seu llit.
Piquen a la porta i s’aixeca de cop. No espera visites, no sap qui pot ser i es vesteix a corre cuita. Serà la noia del somni? Obre la porta amb un mitjó de cada i dos botons de la camisa mal posats. És el carter, i du un paquet petit i embolicat amb paper de diari i un cordill, acompanyat d’una carta sense remitent.


Estimat amic,
Ens plau comunicar-li que ha estat escollit. No obri el paquet, el contingut no és del seu interès. Dugui’l al Carrer dels Ases número 4. Piqui a la porta sis vegades i sobretot vigili que no hi hagi ningú al carrer. Aquesta carta és totalment confidencial, si la informació continguda es filtra per alguna banda prendrem les mesures necessàries per eliminar-lo.

Moltes gràcies,
Anònim.


El Josep deixa la carta sobre el llit desfet. Es renta la cara amb aigua freda i es mira al mirall. Du unes bosses molt marcades sota els ulls i arrufa el front. S’eixuga la cara i llença la tovallola a un racó. Es treu el mitjó dret i quan troba la parella de l’esquerra entre una pila de roba se’l posa. Es canvia els pantalons verd caqui per uns de negres, i es corda bé els botons de la camisa blanca que s’havia posat abans d’obrir la porta. Qui li ha enviat la carta? I si obre el paquet? Es va fent preguntes mentre es fa el nus de la corbata, mai no ho ha fet gaire bé i li queda una mica torta. Busca desesperat les seves sabates negres, no les troba per enlloc i finalment es rendeix i es posa les marrons. De fet potser mai n’ha tingut de sabates negres. Per acabar es posa l’americana negra que penja de la porta entreoberta de l’armari i hi desa la carta i el paquet a la butxaca interior. Agafa el barret de feltre gris que sempre l’acompanya, obre la porta i marxa.
Baixa els esglaons de dos en dos mentre rumia en absolut silenci. Surt al carrer, fa un sol espatarrant. No es veu ni un sol núvol. Entra al bar de la cantonada i saluda l’home de darrera la barra.


- Bon dia.
- Bon dia senyor, què posarem avui ?
- Un cafè sol, si us plau.
- No vol menjar res?
- No, gràcies. – Respon ell amablement.


Seu sol, a la taula del racó. El bar és ple de gent que xerra mentre esmorza o llegeix el diari. Espera, impacient, el seu cafè. Li suen les mans i vigila dissimuladament la porta de l’entrada. El cambrer deixa el cafè sobre la taula.
Es posa la mà a la butxaca de l’americana, treu el paquet i la carta i els deixa sobre la taula. Beu el cafè poc a poc, procurant no cremar-se, mentre observa els dos objectes fixament. Torna a llegir la carta.

No obri el paquet, el contingut no és del seu interès.
En Josep no deixa de donar-hi voltes, com sabran si l’ha obert? Les ganes de saber què conté l’assetgen, desitja profundament conèixer el contingut del paquet que ha rebut aquest matí. S’atura un moment. Com han confiat en un carter per dur-lo? Es tractava realment d’un carter? O era el propi Anònim? No recordava la cara d’aquell home, estava tan capficat en el somni que havia tingut durant la nit que no s’hi havia fixat gens.
Decideix pagar el cafè i sortir al carrer. Camina sense rumb pel Raval mentre medita sobre els fets del matí. S’encén una cigarreta i es queda mirant l’encenedor durant uns segons. Amb l’altra mà agafa la carta i l’apropa a la flama. Observa serenament com es consumeix mentre segueix fumant. Agafa el paquet i decideix obrir-lo i descobrir-ne el contingut. Arriba la tarda i decideix portar el paquet a l’adreça indicada com se li havia demanat a la carta. Ja no fa sol i els núvols s’escampen pel cel a una velocitat vertiginosa. Es treu el barret i el subjecta fermament amb la mà dreta. Tanca els ulls un moment. Que no descobreixin que l’he obert, si us plau.




I de sobte ho veu tot clar, la noia que té al davant és la noia del somni. Recorda els seus gestos, la seva veu, els cabells arrissats, els ulls verds, la seva mania de mossegar-se el llavi inferior. Una gota de suor freda regalima per la seva esquena.

- Perdona, ens coneixem? - Pregunta ell amb veu baixa.
- Espera, ara no podem parlar que ens sentiran.
- D’acord.
- No et preocupis, tindràs les respostes que busques. - Sentencia ella.


L’home corpulent torna a la sala i li diu alguna cosa a la noia a cau d’orella. Ella assenteix. El Josep no sap què més ha de fer. El faran marxar? Li preguntaran pel paquet? Sabran que l’ha obert?
L’home s’apropa al Josep i l’agafa per l’espatlla.



- Josep Vilageró, com ha llegit a la carta que se li ha lliurat aquest matí vostè ha estat escollit per dur-nos el paquet.

-  Com sabeu el meu nom?
-  Això no és important. Però hi ha un parell de coses que li hauríem d’explicar.
-  Per què m’heu escollit a mi? Qui sou?
-  No cal que sàpiga qui som. El cas és que no podem sortir d’aquí i ara vostè és el nostre contacte amb l’exterior. Senyor Vilageró, sabem el seu secret, i és per això que és l’escollit.


El Josep es queda en silenci. Com saben el seu secret? No pot ser, ningú no ho pot saber. Si ells ho saben... Potser algú altre ho ha descobert. No pot seguir allà, ha de fugir, desaparèixer sense deixar rastre. Potser podria marxar a França d’alguna manera... No deixa de donar-hi voltes. De sobte la noia li agafa la mà. Ell s’adona que estan sols, l’home corpulent ja no és a la sala.



- El somni que has tingut... jo hi era oi? –Li pregunta ella. - Com ho saps?

- Jo també l’he tingut, jo també ho he viscut.

Els dos es miren fixament i el Josep se li apropa fins quedar-se a pocs centímetres dels llavis d’ella.


- Pensava que t’havia perdut per sempre, que ja no ens trobaríem mai i la meva existència ja no tenia cap mena de sentit. – Li diu ell mentre s’apropa encara més. Ella somriu i el besa.
- Tranquil, ara ja no ets l’únic, saps que en som més i t’ajudarem. Però mai no podràs revelar què hi havia dins el paquet. Sé que l’has obert. Bé, ho sabem tots dos.


- Com ho sabeu?
- Si ho expliques, si ho dius a algú i reveles el secret, ells s’encarregaran de tu. No ho obliden mai.
- Però qui són ells?
- No facis tantes preguntes. Quan menys sàpigues millor.
- Però...
- Ara has de marxar. - ella l’interromp.



La noia el torna a agafar de la mà i l’acompanya a la porta. S’abracen i ell es gira, es posa el barret borsalino de feltre gris, se l’ajusta amb la mà esquerra, obre la porta i surt al carrer.
És negre nit i el Josep es queda palplantat al mig del Carrer dels Ases mentre la pluja va caient, mentre les gotes van mullant cada fil del teixit de la roba que du posada.


Camina sense esquivar els bassals, amb la mirada perduda. Travessa el Gòtic mig a palpentes, puja per les Rambles i tomba a l’esquerra per arribar fins a casa seva. No hi ha ni una ànima al carrer.
Arriba a la seva porta i treu les claus de la butxaca del pantaló, obre la porta, que grinyola, i entra deixant un bassal a cada passa. Puja els esglaons de dos en dos fins a ser davant del seu pis. Entra i es treu l’americana, que pesa per l’aigua, i la deixa sobre una butaca que té vora el llit. Es desfà el nus de la corbata com pot mentre es treu les sabates i les llença al mig de l’habitació.

El Josep seu al mig del llit, despullat, amb el barret sobre el cap. Hauria d’explicar què hi havia dins del paquet. Seria el més correcte, el més indicat, el que hauria de fer. “Si ho expliques, si ho dius a algú i reveles el secret, ells s’encarregaran de tu. No ho obliden mai.” Les paraules se li claven a la pell, sent com l’esquincen. No vol ser sempre un covard. Agafa l’ampolla de vi que guarda sota el llit i beu fins quedar-se inconscient sobre els llençols. El barret cau a terra.





Tres de maig de 2013, el Josep s’ajuda del bastó per pujar les escales que el porten a casa seva. Esglaó rere esglaó, ben poc a poc per no ensopegar. Du un barret molt vell sobre els seus cabells blancs. Mai no es va desfer del seu borsalino.
Arriba a la seva habitació i deixa la jaqueta sobre la butaca que hi ha al costat del seu llit. Però no es treu l’americana per què té una mica de fred. S’apropa a l’escriptori, enretira la cadira i seu davant l’ordinador que li van regalar els seus fills per l’aniversari fa 4 anys. L’engega i s’encén un cigar. Fa anys que va deixar de fumar cigarretes però tenia guardada aquesta capsa d’Havans des de feia temps. Comença a escriure però el silenci es fa insuportable i encén la ràdio.

Recorda perfectament el moment. Tenia una cigarreta als llavis, feia sol i ho sostenia amb la mà esquerra. Va mirar el paper de diari que ho embolcallava per totes bandes i va estirar el cordill que subjectava el paper.
Pensa escriure cada detall d’aquell dia, cada pensament, cada paraula i cada fet. Tot quedarà imprès al paper.

Es va aixecar de sobte, va obrir la finestra i va deixar caure el barret. Va tancar la finestra, va sospirar, i va tornar a seure davant la pantalla de l’ordinador. Coneixia perfectament les conseqüències del que estava a punt de fer. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?