PERIODISME - ALBA GIRÓ

Entrevista a Francesc Giró, membre del Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos Francesc Giró al costat d’una bassa a casa seva a Tiana en el moment de l’entrevista - Alba Giró  Fa un dia clar, i el sol del maresme escalfa tot i que ja som a mitjans de desembre. Quatre núvols blancs i prims trenquen un cel blavíssim. Pujant fins a l'Ermita de l'Alegria de Tiana, entre vinyes, horts i un bosc de pins hi ha un camí que condueix a una imponent masia del segle XV. Darrere de la masia queda una casa de fusta moderna on viu Francesc Giró, biòleg, Director d'Acciónatura i el que fou un dels joves membres del Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà.  Giró va néixer a Badalona el 14 de setembre de 1956 en el si d'una família benestant i nombrosa. Va descobrir la seva passió quasi innata per la natura quan tenia només 3 o 4 anys, li encantaven els animals. "Recordo una anècdota, crec que era amb 5 o 6 anys, passàvem el

Hope for a New Life, Warren Richardson / 1r premi World Press Photo 2016 És una imatge elegant: el blanc, el negre, els grisos, la composició, la llum en els rostres, els filferros en espiral que brillen, la captura exacta del moment precís, el moviment congelat en els braços d'algú que encara té un bri d'esperança. Un home ajupit a l'esquerra de la foto, rere una tanca de filferros de pues tallants en espiral, recull de l'impuls d'uns braços sense faç una criatura que era a l'altra banda de la barrera. L'home té la por impregnada a la mirada, la composició desprèn un magnetisme impactant. Persones que fugen de les bombes, de la fam, de la misèria, de la por. Persones que somnien amb una vida millor, que recorren milers de kilòmetres a peu, que es juguen la vida al mar, que veuen morir aquells a qui estimen. Tornem 50 anys enrere, Europa: bombes, fam, misèria, por. Persones que fugen, que recorren milers de kilòmetres a peu, que veuen morir aquells

Aquest continent és massa gran per descriure’l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos a part, tot un cosmos heterogeni i d’una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem “Àfrica”. En la realitat, excepte per el nom geogràfic, Àfrica no existeix. Ryszard Kapuscinski, ‘Èban’ No podem parlar de reporterisme a l’Àfrica sense tenir en compte Kapuscinski, i Xavier Aldekoa n’és conscient. Aquest fragment d’‘Èban’ serveix al Periodista per començar el seu llibre ‘Océano África’, un recull de vint-i-un reportatges, de vint-i-una històries que mostren les realitats diverses d’un territori màgic, però alhora replet de guerres fratricides, de gana, de misèria i d’enormes desigualtats. Aldekoa va viatjar per primera vegada a l'Àfrica amb 20 anys i des de llavors no se n'ha pogut separar. El 2009 va anar a viure a Johannesburg (Sud-àfrica) i en els últims anys ha cobert diversos conflictes i temes socials a Somàlia, República Democràtica

ALBA GIRÓ - BARCELONA Es pot estar a favor o en contra de la globalització, però el que està clar és que no hi ha marxa enrere. La globalització en la seva forma actual, en la que el capitalisme neoliberal impera, significa la pèrdua del poder dels Estats-nació i, pel moment, l'absència de qualsevol substitut eficaç. D'aquí que els moviments com el dels Indignats no puguin resoldre el problema; per molt que canviïn els partits polítics, no són ells els que controlen els instruments. Com diu Zygmunt Bauman "per actuar es necessita poder: ser capaç de fer coses; i es necessita política: l'habilitat de decidir quines coses s'han de fer." Segons el sociòleg polonès, amb la globalització el poder polític de l'Estat-nació ha acabat. Ens trobem davant de conflictes globals i les institucions democràtiques no són capaces d'actuar en situacions d’interdependència. Arran d'aquest fenomen els populismes estan aflorant arreu del món: Trump als Estats Units, J

ALBA GIRÓ - BARCELONA Blanc i negre. Al mig d’un carrer, disposades en filera, romanen deu criatures que sembla que dormin. Els seus cossos ensangonats, però, revelen l’horror; són morts. La roba esparracada, la sang tenyint el terra, les boques mig obertes, les cames arronsades. N’hi ha un que no duu sabates, els mitjons ben posats fins al turmell, els rostres tacats de sang, devien tenir menys de deu anys. La Guerra Civil espanyola, el segle passat. Barcelona bombardejada, els barcelonins bombardejats, les bombes esgarrapant vides innocents, els nens morts al terra. Bombes i més bombes, com les que ara arrassen les ciutats Sirianes, les vides humanes, els nens que tenien tota la vida per davant. I és aquest horror, el que empeny les famílies, en un intent desesperat, a llançar-se al mar en embarcacions precàries, pagant fortunes a mafiosos, buscant una terra a l’abric de les bombes, lluny d’aquesta mort tan negra. I Europa, l’europa que va viure les bombes, l’europa que va

ALBA GIRÓ - BARCELONA Si aneu mai a les platges del litoral barceloní, podreu comprovar la gran varietat d’indumentària dels banyistes: n’hi ha que fan topless, n’hi ha que duen banyador, biquini, triquini, nens petits amb samarreta o gent que es banya vestida per pudor o per protegir-se del sol. Però hi ha una peça de bany que aquest estiu ha omplert pàgines de diaris i debats de sobretaula: el burquini. La polèmica va arribar arran de la prohibició d’aquesta vestimenta a la ciutat de Canes, a França. El motiu? La defensa de la laïcitat del país i l’objectiu d’evitar problemes d’ordre públic. No seré jo qui defensi l’ús del burquini. Cap dona hauria de veure’s obligada a cobrir-se de cap a peus. Cap dona hauria d’estar sotmesa als homes. Tot i això tampoc no defensaré la seva prohibició. Dubto molt que una dona a qui el marit obliga a anar tapada accedeixi a dur banyador a la platja gràcies a la prohibició. Si es vol acabar amb el burca no serà des de la prohibició sinó des de la

Què fàcil és avui dia agafar unes declaracions, treure-les de context i convertir-les en la gran polèmica. Sobretot si vénen dels radicals i estrafolaris de la CUP. Fa unes setmanes el tema era la copa menstrual. Tothom va pensar que tenia dret a opinar sobre com gestionem la menstruació les dones. I avui ha sigut el torn del "la tribu", segur que us sona, del concepte de família. Ahir Catalunya Ràdio va publicar un avenç d'"El suplement" d'aquest dissabte 14 de maig, en què Ricard Ustrell entrevista Anna Gabriel. El tall comença així: "Si jo pogués formar part d'un grup de persones que decidissin tenir fills i filles en comú, jo crec que em satisfaria la idea." Podem intuir que Gabriel respon a una pregunta personal que li ha fet Ustrell, remarco la paraula personal perquè em sembla rellevant. Arran d'aquestes declaracions la premsa i la xarxa s'han omplert de crítiques diverses; des d'articles sobre tribus, fins a frases que ra

ALBA GIRÓ - BARCELONA Al carrer Consell de Cent, entre Balmes i Rambla Catalunya, fa 54 anys va néixer la Galeria René Metras amb la intenció de promocionar l'art contemporani i els artistes emergents i presentar les darreres tendències de les avantguardes. Un espai emblemàtic en el panorama artístic barceloní que ja fa tres anys que va tancar les seves portes. Al seu voltant, on abans abundaven les galeries d'art, han anat proliferant botigues de moda i restaurants per a guiris . Per sort, al número 331 del carrer Consell de Cent, a l'antiga Metras, ha obert l'Espai Carmen Galofré. La pintora sempre havia exposat les seves obres a la Sala Parés, la galeria d'art activa més antiga de Barcelona inaugurada l'any 1877 on han exposat pintors com Rusiñol, Casas o fins i tot Salvador Dalí. Però cansada de l'estaticisme va decidir trobar el seu propi lloc. L'Espai no és un expositor perenne i individualista de la pintura de Galofré, sinó que acull dive

ALBA GIRÓ -BARCELONA “Et va bé el dimarts a les sis? Per mi perfecte, on ens trobem? Quedem davant el Zurich” Qui no ha utilitzat mai la cruïlla entre el carrer Pelai i la Plaça de Catalunya per trobar-se amb algú? El cafè Zurich és el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins i barcelonines o per visitants d’arreu del món. La terrassa ocupa les dues bandes de la cantonada i sempre és plena de gom-a-gom. Per entremig de les taules, cobertes per para-sols d’Estrella Damm, un home camina trontollant, els ulls vermells i vidriosos, la camisa bruta oberta, i ningú sembla sorprendre’s. Si franquegem les altíssimes vidrieres de l’entrada, que estan a ambdues bandes de la cantonada, podrem veure l’interior del local, que va ser reformat l’any 1998 per F. Correa i Milà i conserva la major part de l’essència del Zurich original. Entrant a l’esquerra, darrera la barra hi ha un moble antic de fusta amb unes lletres grans on hi llegim ‘Cafè Zurich’, ampolles d’alcohol de tot tipus i el

ALBA GIRÓ - BARCELONA Son les 15:00 d’un dimecres a la Facultat de Comunicació Blanquerna. En una classe del darrer pis, el sol de primavera entra per la finestra i es reflecteix en una taula. Al damunt un llibre; a la portada la fotografia en color sepia de Pedro Urraca, l’home que va detenir Lluis Companys. Entre la finestra i el llibre, una periodista. Cabell curt despentinat, metxes rosses, unes arracades llargues i elegants amb una ploma de plata al final, ulleres de pasta negres i grans, americana vermell llampant. Gemma Aguilera, periodista i autora de 'Agent 447. L'home que va detenir el president Companys'. Nascuda a Sant Boi de Llobregat l’any 1979 Aguilera ha treballat al setmanari El Temps i ha col·laborat a Nació Digital i al diari Avui. Actualment treballa al Món. Va rebre el Premi d’Assaig Joan Fuster 2011 pel llibre sobre l’home que va detenir Companys i una menció d’honor en periodisme escrit dels Premis Ciutat de Barcelona el 2007. “Tot va començar