El meu primer CUPCAKE





Cada dia, de camí a la universitat, mentre rumio en el futur del periodisme o en la perversió del sistema, passo per davant d’una botiga de Cupcakes. I cada vegada penso: potser algun dia n’hauria de provar un.


Segons la Viquipèdia un cupcake, també conegut al Regne Unit com fairy cake, és una mena de magdalena plana o petit pastís individual. Normalment, es cuina amb un motlle semblant al que s'utilitza per fer magdalenes. És una recepta d'origen estatunidenc al que s'hi solen afegir decoracions al damunt, com cremes, nata, merenga, sucre glaçat o encenalls de xocolata. Aquest aliment va sorgir al segle XIX. Abans que existissin els motlles especials per fer magdalenes se solien fer amb tasses (en anglès, cup), d'on li ve el nom (de cup, tassa, i cake, pastís). També existeix un altre origen per al seu nom, derivat de la forma de mesurar els ingredients utilitzats per a la seva elaboració.


Avui, com cada dia, he passat per davant de la botiga. És petita i senzilla, de cara al consumidor només hi ha l’aparador, a peu de carrer, sense portes. Hi ha tot de safates amb els diferents tipus de Cupcakes. Per dinar m’he quedat amb gana, així que m’he dit: Avui és el dia! Provaré el famós Cupcake, la delícia dels modernets!

Com a bona amant del cacau m’he decantat per un clàssic, el de xocolata. Me l’han servit amb un senzill tovalló de paper marró. L’he agafat, he observat el cupcake amb el seu remolí cremós de xocolata al damunt, i he fet una mossegada.

La textura, finíssima, pura mantega, es desfà a la boca. Però conté un excés desmesurat de sucre. No tenia cap mena de gust de cacau, ni de res més. Mantega i sucre, empalagós. I per acabar-ho d’adobar, la darrera queixalada la he fet mentre passava per davant de dues senyores tifarades de gos. ECS.

Comentaris

  1. Molt bo...però si ja tenia poques ganes de tastarlos...ara en tinc menys encara. Jejeje i oer molt finolis que siguin els anglesos...són magdalenes de totq la vida...i els muffins tmb!!

    ResponElimina
  2. Cada dia, de camí a l’universitat, mentre rumio en el futur del periodisme o en la perversió del sistema, passo per davant d’una botiga de Cupcakes. I cada vegada penso: potser algun dia n’hauria de provar un.

    Avui ha estat el dia. Se'm feia interminable el temps fins l'hora de dinar, i he decidir que fer un americà acompanyat d'un cupcake seria una manera prou cool de fer el meu brunch. A la tenda m'he deixat recomanar per una hipster enfundada en els seus leggins i la seva camisa vintage que dubtava entre els cupcakes i els muffins. Al final he demanat un de cheescake; el de chocolata era massa mainstream.

    I en sortir de la tenda he pensat què trista que era la nostra vida abans, quan només teniem magdalenes, cafés llargs, malles, esmorzars, roba antiga dels avis, pastissos de formatge i paraules vulgars de vides vulgars. I he pensat en si la necessitat de maquillar les nostres paraules és com la necessitat de maquillar les nostres cares abans de sortir: per sentir-nos més guapes, més atractives, millors. Com si realment fossim diferents o aconseguissim canviar les coses d'alguna manera més permanent que la temporalitat de l'aparença. I he pensat en com maquillem cada dia el nostre cos, la nostra vida, el nostre llenguatge, fins i tot la nostra ciutat. "Barcelona posa't guapa". Aparença, aparença, aparença. Tants esforços per canviar la forma, mentre el fons roman sempre igual. Aquest fons que sempre acaba apareixent a l'altra banda del mirall.

    I llavors he fet una mossegada al meu cupcake, i totes les tonteries se m'han passat de cop, i he continuat caminant feliç, sola entre la multitud maquillada.

    ResponElimina
  3. Doncs jo els cupcakes que he tastat no són tant de plàstic com dieu, suposo que és depèn de la botiga. De fet, jo per nadal en fare de jingebre (es diu així?) de cava amb maduixes i de turró. Pretenc posar-li el menor sucre possible i llavors ja em diràs que et sembla, i poder em dediques una entradeta i tot :P

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?