Saudade


Vaig marxar d'Austràlia per venir amb la meva parella a Barcelona. Mai no és fàcil deixar enrere la terra on s'ha nascut


"La saudade expressa un sentiment afectiu primari, proper a la melancolia, estimulat per la distància temporal o espacial d'alguna cosa estimada i que implica el desig de resoldre aquella distància." Fa 4 anys que no trepitjo la meva terra, mil quatre-cents seixanta dies. Sóc australià, tinc trenta-vuit anys i el meu nom és Adam Trebembaum Smith. Vaig néixer a Brisbane. Situada al nord-est del país, és la tercera ciutat més gran d'Austràlia i la capital de Queensland.
L'Austràlia continental ha estat habitada per indígenes australians per més de 42.000 anys. Després de les visites esporàdiques de pescadors del nord, i dels exploradors i comerciants europeus al segle XVII, la meitat oriental del continent va ser reclamada pels britànics el 1770 i oficialment habitada com a penal amb el nom de la colònia de Nova Gal·les del Sud. Sóc de família immigrant de quarta generació provinent d'Irlanda i vaig decidir tornar al vell continent. 
Treballo en una empresa d'enginyeria eòlica, vaig venir a Barcelona perquè tenien una vacant i la meva nòvia és de Martorell. La veritat és que marxar del país on has viscut tota la vida, on hi tens la família i els amics, mai no és fàcil. Per sort quan vaig venir tenia la meva parella i em vaig sentir molt ben rebut a Catalunya.
Miro les notícies del meu país per internet, m'interessen les revistes de ciència, la televisió, els llibres d'història (sobretot de les creuades i d'exploradors). També m'agrada molt el cinema japonès (Kurosawa i semblants). Parlo anglès, castellà, català i una mica de japonès. He viatjat moltíssim, sobretot per Àsia, que des d'Austràlia està relativament aprop.
Del meu país trobo molt a faltar el clima (tot i que segur que aquí és millor que a Londres),  la infinitat del desert i les bones onades pel surf. Aquí Catalunya les onades no són més que lleugeres alteracions de l'aigua, una "broma" en comparació a les australianes, ja quasi mai no agafo la taula; el mar de Barcelona és pla i força brut.
Si pogués endur-me alguna cosa d'Austràlia cap a Barcelona, triaria el meu cotxe, una Dodge ram "arreglada". I m'enduria cap allà embotits i calçots.
A Austràlia tenia molta vida social, fèiem barbacoes, sortides, acampades i aquí no tinc temps ni espai per realitzar totes aquestes activitats. No paro mai quiet, el ritme de vida que porto és molt diferent, la ciutat està en constant moviment i no puc anar a casa els meus pares els caps de setmana a desconnectar. Serien unes vint, vint-i-quatre hores de vol, sense comptar amb el preu del bitllet.
M'agradaria tornar en uns anys i que els meus fills es criessin allà, a la meva terra que tant m'estimo. Barcelona enamora, i la meva dona té la família aquí, però hom no oblida mai el lloc on s'ha criat, la seva llengua i les seves arrels.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?