Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2013

El sector que no coneix la crisi

Aquesta setmana Barcelona acull el Mobile World Congress en un context de prosperitat de la Indústria tecnològica
Dissabte, sis de la tarda. Una botiga amb les parets folrades d’estanteries plenes de mòbils. Les ofertes, les tarifes i el color de la companyia telefònica atapeeixen l’ambient. Un parell de noies adolescents pregunten a la única dependenta el preu de la tarifa més econòmica amb internet, els dona un catàleg i acaben marxant. Es nota que no és una botiga del centre, solen estar plenes de gom a gom, i es fan veritables cues de compradors o clients potencials de les operadores. Molt poca gent prescindeix del mòbil avui en dia, i encara menys de l’smartphone. A finals de 2007 Apple va introduir el seu primer smartphone: l’iPhone. L’èxit de l’iPhone ha refermat certes tendències dins del món dels smartphones com ara l’ús d’interfícies tàctils, l’abandó dels teclats o la importància de les botigues d’aplicacions. El sistema operatiu Android, creat per Google, va aparèixer l’any 20…

El boc expiatori

Grigori Yefimovich Rasputin, després d’una vida de vicis i corrupció política, considerat el culpable dels mals de Rússia a principis del sexle XX, és assassinat
M’han intentat assassinar. No sé com me n’he sortit, però ja no sóc el mateix. Estimat amic, ara que sospito que em queda poc temps de vida, sento la necessitat d’escriure aquesta carta. Com bé saps vaig néixer a Pokróvskoie (Sibèria) on no vaig aprendre a llegir ni a escriure. És per això que aniré dictant les meves paraules i no seré l’autor directe d’aquest relat. Fa molt anys que vaig perdre el teu rastre i no sé si mai arribaràs a llegir aquesta carta. Però és tracta d’una necessitat imperiosa de la meva ànima que no puc ignorar. Ens vam conèixer al monestir de Vekhoture on vaig conviure tres mesos amb monjos ortodoxos i l’últim que et vaig dir va ser que marxava a recórrer els camins per predicar la meva pròpia visió de la Fe. Em vaig casar amb Praskovia Fyodorovna, amb qui vaig tenir tres fills, però l’any 1901 la vaig a…

Saudade

Vaig marxar d'Austràlia per venir amb la meva parella a Barcelona. Mai no és fàcil deixar enrere la terra on s'ha nascut
"La saudade expressa un sentiment afectiu primari, proper a la melancolia, estimulat per la distància temporal o espacial d'alguna cosa estimada i que implica el desig de resoldre aquella distància." Fa 4 anys que no trepitjo la meva terra, mil quatre-cents seixanta dies. Sóc australià, tinc trenta-vuit anys i el meu nom és Adam Trebembaum Smith. Vaig néixer a Brisbane. Situada al nord-est del país, és la tercera ciutat més gran d'Austràlia i la capital de Queensland. L'Austràlia continental ha estat habitada per indígenes australians per més de 42.000 anys. Després de les visites esporàdiques de pescadors del nord, i dels exploradors i comerciants europeus al segle XVII, la meitat oriental del continent va ser reclamada pels britànics el 1770 i oficialment habitada com a penal amb el nom de la colònia de Nova Gal·les del Sud. Sóc de famí…

Realitat o ficció ?

Imatge
"La mort d'una dama cruel i despòtica a les runes de Petra planteja una sèrie de dramàtics interrogants" En aquest cas es tracta d'Agatha Christie, però seguint aquesta línia podrien començar les sinopsis de moltes de les novel·les negres que s'han escrit.
Tanmateix, no totes les trames d'aquest gènere han de transcórrer en indrets exòtics o ciutats emblemàtiques com Londres o Paris. En el marc de la Trobada de novel·la negra de Barcelona (bcnegra 2013) hem pogut assistir a diverses conferències. En una d'elles: Catalunya, terra de crims II, se'ns presenta un canvi en els escenaris dels enigmes. La novel·la negra catalana o en català està perdent el seu caràcter urbà. La consolidació en català d'aquest gènere va acompanyat per la seva dispersió geogràfica.
Anna Maria Villalonga presenta quatre autors molt variats en quant a estil: Miquel Casas, Isidre Garrido, Miquel Giménez i Xevi Sala. Un d'ells escriu en castellà, I. Garrido ens parla de &quo…

La doble cara de la llei

Imatge
El carrer Pelai és ple de furgons de l'Àrea de Brigada Mòbil (BRIMO). Últimament no és una excepció. Són les sis de la tarda; falta mitja hora per què comenci una manifestació a la plaça Universitat. La comunitat educativa (treballadors, estudiants, professors i famílies) es mobilitza contra la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).
M'apropo amb molta cautela a dos dels agents i els demano si puc fer-los unes preguntes. Em tremolen les mans i em costa articular les paraules, encara recordo el so de les bales de goma a la darrera vaga general o els crits d'alguns dels manifestants fugint dels cops de porra. - Per què us vau fer policies ? Pregunto  "Per tradició familiar, i perquè m'agrada." Només em contesta un dels Mossos d'Esquadra. L'altre em mira de cua d'ull mentre vigila el carrer. - I què feu durant un dia normal ? "Som de la BRIMO, cobrim manifestacions o mobilitzacions." - Us puc demanar el número de placa ? …

Alguna cosa fa olor de Hamlet als Jardins Rubió i Lluch

Rodejo l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu pel Carrer Egipciaques fins arribar a l'entrada que es troba al Carrer Hospital. Només entrar, una fortor d'orina em colpeja i  arronso el nas amb repugnància. Tot i així segueixo caminant fins trobar-me a l'interior dels Jardins Rubió i Lluch.
A la meva esquerra hi ha la terrassa del bar El Jardí, oberta tot l'any. I una mica més endavant l'Escola Massana, el centre municipal d'arts visuals, arts aplicades i disseny de Barcelona. Uns quants dels seus alumnes juguen a pilota al voltant de l'alta creu que es situa al bell mig dels jardins. Els altres fumen asseguts a les diferents escales que condueixen a l'interior dels edificis.  En canvi a la meva dreta, descansant o matant el temps, en un banc hi ha dos indigents que observen el que passa al seu voltant. Em pregunto d'on venen, quina va ser la seva història, com van acabar al carrer i finalment, si s'han resignat a dur aquesta vida f…

Els colors del Raval

Imatge
Dos quarts de sis de la tarda. Camino pel carrer Valldonzella. De sobte uns colors capten la meva atenció i m'aturo; capturo la imatge amb la càmera del mòbil. Un enorme elefant blau ocupa l'espai central de les portes d'un local tancat. 
Es tracta de Ganeixa (en sànscrit गणेश), una de les divinitats més conegudes i venerades del panteó hindú. Representa la saviesa i té un cos d'home panxut, un cap d'elefant mancat d'un ullal i quatre braços. És venerat com a portador de bona sort i per la seva capacitat de resoldre els problemes.  El fons de les portes està pintat d'un degradat de color salmó, morat i violeta. A la dreta de Ganeixa em sorprèn la imatge, força més petita i amb un fons vermell, d'un dels líders de la Revolució Cubana: Ernesto Guevara, més conegut com a El Che. Simbolitza la lluita contra les injustícies socials o la rebel·lió i l'esperit incorruptible. I a la seva esquerra, sobre un fons blanc, identifico fàcilment una fulla de Cànnabi…