Entrades

Contra la paret: 121 minuts aguantant la respiració

Imatge
Un cotxe embogit xocant contra una paret en plena nit, sang brollant dels braços d’una jove que s’acaba de tallar. Així comença “Contra la paret”, una pel·lícula de Fatih Akin estrenada l’any 2004 i guanyadora de l’Ós d’or del festival de Berlin. Cahit i Sibel: dos alemanys d’origen turc es troben en un centre psiquíatric després d’haver intentat treure’s la vida. Una banda de músics alineats un al costat de l’altre, tocant, amb el bòsfor de fons, és l’escena que es repeteix en diferents moments de la pel·lícula per donar una mica d’aire a un relat d’una intensitat crua i descarnada. Ell està brutalment deprimit per la mort de la seva esposa i es refugia en les drogues i l’alcohol. Ella se sent engabiada en les tradicions i la moral de la seva familia musulmana, desitja trencar amb tot i veu en Cahit una sortida d’emergència. Fatih Akin dirigeix la voràgine a la que es veuen empesos dos personatges que no encaixen enlloc, amb imatges dràstiques, realistes, i una fotografi

Les cadires que escoltaven Jazz

Imatge
La sessió setmanal de Free Jazz a Robadors23 d’aquest dijous ha comptat amb Sergi Sirvent, Marceŀlí Bayer, Pedro Campos i Ramon Prats Marcel·lí Bayer al saxo durant la sessió de dijous 21 de març a Robadors23 / Alba Giró El sol ja s'ha post al barri del raval i entre els carrerons estrets els llençols i la roba de colors estesa es mouen empesos per la brisa. Al final del carrer Robadors un 23 il·luminat amb bombetes de llum blanca brilla enmig del crepuscle, de les baralles dels veïns, de la pudor d'orina, i de les prostitutes que esperen a cada cantonada. Robadors 23 és un bar i local on des del 2004 ofereixen música en directe: des de flamenco a jazz, free jazz, bebop, funk, rock, indie però també cabaret i actuacions de teatre de petit format. A la porta hi ha una pissarra: "Avui se sent Jazz" i a sota quatre noms: Prats, Sirvent, Bayer i Campos. Passant sota el 23 il·luminat, travessant una porta de ferro vermella s'accedeix al local. L&

Al Víctor no recita poesia

Imatge
Al Víctor en un dels seus espectacles - Youtube Al Víctor La veu com un batec que t’envaeix. Unes mans l’acompanyen, dibuixen versos a l’aire, mentre la boca es mou, sota una barba blanca espessa. Una figura alta, imponent, vesteix tot de negre. Una veu greu, profunda, d’aquelles veus que traspassen la pell, els ulls que ara et busquen, t’interpel·len o ara resten closos cercant les paraules ben endins: “Soy un tranquilizante./ Funciono en casa,/ Soy eficaz en la oficina,/ me siento en los exámenes,/ Comparezco ante los tribunales,/ pego cuidadosamente las tazas rotas:/ sólo tienes que tomarme,/ ¡ disolverme bajo la lengua,/ tragarme,/ sólo tienes que beber un poco de agua.” Al Víctor (Mataró, 1946) recita “Prospecto” de Wislawa Szymborska, uns versos que s’ha fet seus. L’actor, dramaturg  i rapsode va treballar amb Els Joglars i la Fura dels Baus. Ara “Espacito y buena letra” és el nom de l’espectacle íntim que ofereix cada setmana a la Llibreria de la Lluna, al Carrer Fe

Què collons és el jazz?

Imatge
La What The Fuck Jam session de Jamboree d’aquest dilluns ha comptat amb Animatic de Mark Aanderud acompanyat de Martín Laportilla y Juan R. Berbin Entrar al Jamboree és entrar al temple del Jazz a Barcelona. Cada dilluns a les 20 h des de fa més de 15 anys aquest temple acull les What The Fuck Jam Sessions regides pel carismàtic Aurelio Santos . Cada una és única i imprevisible. Baixant les escales s’accedeix a una cava obscura amb el sostre de volta catalana. Els maons s’intueixen sota els reflexos de la llum vermella que desprenen les lletres de “Jamboree” al fons de la cava, darrere els instruments que esperen com petrificats mentre la gent comença a ocupar els seients gradualment. El soroll de les converses i les llums dels mòbils omplen de mica en mica la sala al ritme de la música d'ambient. Se senten unes sabates marcant els compassos contra el terra de pedra i segueix arribant gent, i segueix pujant el so de les converses en una barreja d'anglès, català,

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Imatge
Entrevista a Francesc Giró, membre del Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos Francesc Giró al costat d’una bassa a casa seva a Tiana en el moment de l’entrevista - Alba Giró  Fa un dia clar, i el sol del maresme escalfa tot i que ja som a mitjans de desembre. Quatre núvols blancs i prims trenquen un cel blavíssim. Pujant fins a l'Ermita de l'Alegria de Tiana, entre vinyes, horts i un bosc de pins hi ha un camí que condueix a una imponent masia del segle XV. Darrere de la masia queda una casa de fusta moderna on viu Francesc Giró, biòleg, Director d'Acciónatura i el que fou un dels joves membres del Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà.  Giró va néixer a Badalona el 14 de setembre de 1956 en el si d'una família benestant i nombrosa. Va descobrir la seva passió quasi innata per la natura quan tenia només 3 o 4 anys, li encantaven els animals. "Recordo una anècdota, crec que era amb 5 o 6 anys, passàvem el

L’elegància d’una imatge

Imatge
Hope for a New Life, Warren Richardson / 1r premi World Press Photo 2016 És una imatge elegant: el blanc, el negre, els grisos, la composició, la llum en els rostres, els filferros en espiral que brillen, la captura exacta del moment precís, el moviment congelat en els braços d'algú que encara té un bri d'esperança. Un home ajupit a l'esquerra de la foto, rere una tanca de filferros de pues tallants en espiral, recull de l'impuls d'uns braços sense faç una criatura que era a l'altra banda de la barrera. L'home té la por impregnada a la mirada, la composició desprèn un magnetisme impactant. Persones que fugen de les bombes, de la fam, de la misèria, de la por. Persones que somnien amb una vida millor, que recorren milers de kilòmetres a peu, que es juguen la vida al mar, que veuen morir aquells a qui estimen. Tornem 50 anys enrere, Europa: bombes, fam, misèria, por. Persones que fugen, que recorren milers de kilòmetres a peu, que veuen morir aquells

“Un llibre des de l’Àfrica” ‘Océano África’, Xavier Aldekoa

Imatge
Aquest continent és massa gran per descriure’l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos a part, tot un cosmos heterogeni i d’una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem “Àfrica”. En la realitat, excepte per el nom geogràfic, Àfrica no existeix. Ryszard Kapuscinski, ‘Èban’ No podem parlar de reporterisme a l’Àfrica sense tenir en compte Kapuscinski, i Xavier Aldekoa n’és conscient. Aquest fragment d’‘Èban’ serveix al Periodista per començar el seu llibre ‘Océano África’, un recull de vint-i-un reportatges, de vint-i-una històries que mostren les realitats diverses d’un territori màgic, però alhora replet de guerres fratricides, de gana, de misèria i d’enormes desigualtats. Aldekoa va viatjar per primera vegada a l'Àfrica amb 20 anys i des de llavors no se n'ha pogut separar. El 2009 va anar a viure a Johannesburg (Sud-àfrica) i en els últims anys ha cobert diversos conflictes i temes socials a Somàlia, República Democràtica