Alguna cosa fa olor de Hamlet als Jardins Rubió i Lluch


Rodejo l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu pel Carrer Egipciaques fins arribar a l'entrada que es troba al Carrer Hospital. Només entrar, una fortor d'orina em colpeja i  arronso el nas amb repugnància. Tot i així segueixo caminant fins trobar-me a l'interior dels Jardins Rubió i Lluch.

A la meva esquerra hi ha la terrassa del bar El Jardí, oberta tot l'any. I una mica més endavant l'Escola Massana, el centre municipal d'arts visuals, arts aplicades i disseny de Barcelona. Uns quants dels seus alumnes juguen a pilota al voltant de l'alta creu que es situa al bell mig dels jardins. Els altres fumen asseguts a les diferents escales que condueixen a l'interior dels edificis. 
En canvi a la meva dreta, descansant o matant el temps, en un banc hi ha dos indigents que observen el que passa al seu voltant. Em pregunto d'on venen, quina va ser la seva història, com van acabar al carrer i finalment, si s'han resignat a dur aquesta vida fins la fi dels seus dies.
M'endinso més enllà, entre els edificis del que fou, entre 1401 i 1926, l'hospital general de la ciutat de Barcelona. Al fons s'hi situa el IEC (Institut d'Estudis Catalans) que té per objecte la recerca científica en tots els elements de la cultura catalana. Arribo a una font rodejada de tarongers i m'assec a la vora. Tanco els ulls i sento com m'envaeix la olor de cítric. 
Irremeiablement em veig transportada a una nit de juny de ja fa quasi quatre anys; anava amb la meva classe a veure Hamlet, de Shakespeare, a la Biblioteca Nacional de Catalunya, on, de tant en tant, s'hi representen obres de teatre. Julio Manrique interpretava el monòleg més famós de la història del teatre en la producció dirigida per Oriol Broggi. Només 7 actors defensaven tots els personatges amb una escenografia i un vestuari molt senzills. Recordo sortir per la porta d'aquell antic edifici i olorar les taronges encara sota l'efecte de la Tragèdia que havia estat presenciant amb les emocions a flor de pell durant les darreres tres hores.
Un lladruc em torna sobtadament al present, on el sol m'il·lumina amb els últims rajos del dia. Segueixo passejant i m'aturo davant d'un cartell. "Llegeix un llibre al parc i torna'l després". És un missatge de la Biblioteca que es troba en aquest edifici des de 1939. Sort que encara queden racons com aquests a la ciutat.

Comença a fer fred i decideixo marxar d'aquest santuari dedicat a la cultura, que ara amb la crisi econòmica està sent ofegada, amb tan poca pietat. Surto per aquesta porta tant antiga, que ha viscut tantes coses, amb Hamlet impregnat encara a la pell i ressonen al meu cap les paraules:

“Qui porta aquestes càrregues, gemegant i suant sota el pes d'aquesta vida,
al no és perquè el temor en més enllà, 
la terra inexplorada de les fronteres de la qual
cap viatger no torna, deté els sentits 
i ens fa suportar els mals que tenim 
abans que fugir cap a altres que ignorem?
La consciència ens torna uns covards, 
el color natural del nostre ànim 
es marceix amb el pàl·lid matís del pensament.”

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?