“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Entrevista a Francesc Giró, membre del Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos

Francesc Giró al costat d’una bassa a casa seva a Tiana en el moment de l’entrevista - Alba Giró 

Fa un dia clar, i el sol del maresme escalfa tot i que ja som a mitjans de desembre. Quatre núvols blancs i prims trenquen un cel blavíssim. Pujant fins a l'Ermita de l'Alegria de Tiana, entre vinyes, horts i un bosc de pins hi ha un camí que condueix a una imponent masia del segle XV. Darrere de la masia queda una casa de fusta moderna on viu Francesc Giró, biòleg, Director d'Acciónatura i el que fou un dels joves membres del Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà. 

Giró va néixer a Badalona el 14 de setembre de 1956 en el si d'una família benestant i nombrosa. Va descobrir la seva passió quasi innata per la natura quan tenia només 3 o 4 anys, li encantaven els animals. "Recordo una anècdota, crec que era amb 5 o 6 anys, passàvem els estius a Alella i van venir unes amigues de les meves germanes i van trobar un gripau, com que el van trobar molt lleig el van matar. Llavors jo vaig muntar un escàndol per què havien matat el pobre gripau que a mi m'agradava." Rememora mentre seu en un banc de fusta, sota l'ombra d'un ametller que encara no ha perdut les fulles. A l'horitzó s'albira el mar, i els darrers pobles del maresme. 

També recorda quan anaven al jardí de la seva àvia amb el seu cosí: "Aixecàvem els testos i a sota trobàvem animalons com cucs de terra o uns que els dèiem sant Antoni, que es feien una boleta, i els agafàvem, els fèiem petons, i els tornàvem a deixar." 

A l'edat de 13 anys, Giró, que havia cursat els seus estudis al Liceu Francès i a l'escola Aula, va tenir un professor de biologia que el va introduir en un món del qual ja no sortiria. "Primer volia ser veterinari, després, durant el que llavors en dèiem batxillerat, vaig tenir un molt bon professor, el Pere Cairó, i a partir d'allà vaig decidir que volia estudiar biologia." 

La tardor de 1974 el jove Giró es va aproximar a uns cursos d’ornitologia que feien al Museu de Zoologia de Barcelona a través del seu professor i la primavera següent els van enviar a fer un cens de voltors a Sant Llorenç de Montgai. “Ens van distribuir en grups amb gent que no coneixíem i el grup que em va tocar a mi érem tres i un era el Jordi Sargatal, amb qui ens vam fer molt amics. Aquella primavera ja vam fer alguna visita als Aiguamolls de l'Empordà per intentar veure ocells, que en aquella època n'hi havia molt pocs.” 

Aquell mateix any es va posar en marxa el projecte Port-Llevant, un macro complex turístic, que pretenia construir més de 64.000 apartaments. “A la tardor del 75 ja sabíem que hi havia un projecte, de fet ja hi havia fites, els topògrafs ja havien marcat els límits de la urbanització.” En paral·lel hi havia un projecte per fer una macro urbanització com Benidorm al Delta de l’Ebre a la Punta de la Banya. Es va fer una gran campanya internacional i el grup de joves es va dedicar a anar a recollir signatures de Catedràtics de tots els departaments. “Mentre estàvem participant en la campanya del Delta de l'Ebre recordo que al voltant d'una taula del pis d'estudiants on vivia el Jordi Sargatal, vam dir <<Ostres hauríem de fer una cosa similar per les Maresmes de la Badia de Roses>>, que és com anomenàvem els Aiguamolls de l'Empordà en aquella època.” 

Però no va ser fins a l’any 1976 que va començar tot. “Jo estava a Anglaterra i el Jordi Sargatal va aconseguir que li publiquessin un article a la revista 'Presència' que va ser el desencadenant de la campanya. Recordo que mentre estava al sud d'Anglaterra en un observatori ornitològic treballant de voluntari em va enviar un retall dient <<Ja hem començat la campanya!>>.” I així va néixer, el 24 de novembre, el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, fundat per Sargatal i Giró, juntament amb Francesc Guillamet, Martí Boada, Jordi Coll, Rosa Llinàs, Lluïsa Carles, Jordi Gratacòs, Joan Tibau i Maria Rosa Font. 

El grup va anar creixent i aquella tardor van començar a anar poble per poble a fer una xerrada, passar diapositives i explicar la importància de les zones humides i el perquè s'havien de conservar els Aiguamolls de l’Empordà. “Ho fèiem entre una noia de Sant Pere Pescador, el Jordi Sargatal i jo. Ens repartíem una mica la presentació que durava una hora o una hora i mitja. Va estar molt bé, venia gent interessada a tots els pobles.” Els joves van passar per Figueres, Castelló d'Empúries, Roses, Palau, Sant Pere Pescador, l'Armentera, Torroella de Montgrí i Pals. 

Aquell setembre va coincidir que hi havia un simposi sobre zones humides a Bèlgica, a Liège, i hi van anar Giró, Martí Boada, Jordi Sargatal i Enric Foixenc. “Recordo que allà també vam fer la presentació i la gent ens va ajudar a recaptar diners i a rebre suports per conservar els aiguamolls de l'Empordà. També vam conèixer un anglès que anava com a representant de la RCPB, que ara és l'associació segurament més gran del món amb quasi un milió de socis, dedicada a la protecció dels ocells i aquest senyor, que era Herbert Axel, posteriorment el vam contactar per carta i es va oferir a ajudar-nos per fer un pla per protegir, restaurar, i millorar els Aiguamolls de l'Empordà. Durant molts anys ens va estar ajudant.” Explica el biòleg.

Tot i la campanya del Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, el juliol de 1977 es van iniciar les obres de construcció d'un vial a la urbanització de Port-Llevant. El grup es va mobilitzar ràpidament i es va fer una convocatòria per fer una ocupació i una acampada al mig del vial i frenar l'arribada de les màquines. “Ho vaig saber mentre tornàvem en tren de Noruega. Recordo que vam anar directes cap allà per afegir-nos a l'ocupació i ja no vam trobar ningú. En aquella època no hi havia mòbils i la comunicació era molt més difícil. Quan vam arribar només vam notar l'olor de purins per què els de la urbanització havien ruixat tota la zona d'acampada per fer fora la gent. Ja els havien fet anar a declarar a la Guàrdia Civil.” 

Al cap d'uns dies es va organitzar una segona ocupació, més petita. La primera havia tingut més ressò mediàtic i va sortir a tots els diaris i en canvi la segona va passar més desapercebuda. “En aquesta sí que vaig poder participar i recordo una anècdota: un dels guàrdies civils que ens va venir a treure en demanar-nos la documentació una de les persones era d'aquí Tiana i li va dir: <<Pero que hace aquí en lugar de estar en Can Roca comiendo carne a la brasa?>> i resulta que era un Guàrdia Civil que havia estat a Montgat o Tiana feia poc temps i estava destinat a Roses.” 

Les relacions amb Port-Llevant S.A. no van ser fàcils. En un moment van arribar a sondejar els joves perquè aturessin la seva reivindicació. “Ens van intentar comprar, ens van oferir un apartament, una parcel·la. Ens van intentar subornar, al Jordi Sargatal i a mi.” i Giró somriu. 

Després de 7 anys de lluita, el 13 d'octubre de 1983, els Aiguamolls van aconseguir la categoria de Parc Natural. La solució la van trobar en una escletxa legal: una declaració de "Paraje pintoresco" del 1972 del Ministerio de Cultura. "Els promotors de la urbanització no ho havien tingut en compte i per aquí els vam agafar. La Generalitat provisional va arribar i ens van donar suport. A partir d'aquell moment ja va ser més fàcil parar la construcció de la urbanització." recorda Giró, i afegeix: "Tots els mals els relacionàvem amb la Dictadura i el Franquisme i per tant la destrucció del litoral a la Costa Brava i Daurada i els abusos urbanístics els atribuíem al desgavell del franquisme."

L'any 82, quan encara no havia estat declarat el Parc es va posar en marxa un servei de control de mosquits de la Badia de Roses i el Baix Ter, i hi van entrar a treballar Francesc Giró, Jordi Sargatal, i un altre company que havia participat també a la campanya, Eduard Marquès, que ara és el director del Servei de Control de Mosquits. “Això ens va permetre estar, per motius de feina, tota la primavera, l’estiu i la tardor recorrent tota la zona dels Aiguamolls.” Un cop creat el Parc, van nomenar Jordi Sargatal director, van contractar un administratiu i després al cap de poc temps van contractar Giró per ser el primer biòleg del Parc. “Primer em van fer un contracte molt estrany, que de fet, era de bomber, fins que vaig marxar pràcticament.” 

El biòleg va estar a punt de quedar-se a viure a l’Empordà però finalment l’any 1991 va acceptar el càrrec de Cap de Secció d'Ecologia Aplicada del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya i va tornar a Barcelona. La seva feina com a funcionari només va durar 5 anys. Giró va decidir fundar la seva pròpia ONG per la conservació del Medi Natural: AccióNatura. Una organització que després de 20 anys de feina haurà de tancar les portes o reinventar-se. “Moltes ONGs van dependre excessivament de subvencions públiques i quan es va tancar l'aixeta ho van passar molt malament o gairebé han desaparegut.” explica Giró. 

Francesc Giró, amb 60 anys acabats de fer, es troba davant d'una nova etapa de la seva vida. "El primer que faré és conservació pràctica a casa meva, per què tinc l'oportunitat de gestionar unes 70 hectàrees dintre del Parc de la Serralada de Marina i crec que poder predicar amb l'exemple a casa també és una manera de fer divulgació i sensibilització." D'altra banda si s'aconsegueix salvar AccióNatura d'alguna manera s'oferirà per poder estar al Patronat amb l'experiència d'aquests quasi 40 anys en el món de la conservació. 

Giró s’aixeca del banc i es posa a caminar. Passa les mans per les plantes mentre avança per un dels camins de casa seva. Se senten els ocells de fons, el sol comença a baixar i el cel es va tenyint dels colors del capvespre. “Miro enrere i em sobta la capacitat de mobilització i treball que vam tenir un grup de mocosos de 18, 19 i 20 anys i l'impacte que vam arribar a tenir, d’aconseguir frenar un projecte amb un poder econòmic enorme.” Un grup d'amics de Figueres, de l'Empordà i de Barcelona van aconseguir parar i canviar les coses i la Declaració d'un Parc Natural 7 anys més tard. Una lluita que va durar 7 anys. “Trobo que és un missatge important que les coses no es poden aconseguir sense molta perseverança, molta paciència i molta intensitat en la lluita. Jo mateix en algun moment em vaig arribar a desmarcar per intentar avançar també en els estudis i després em vaig reenganxar en diferents moments amb diferents graus d'implicació. Hi va haver gent que va estar al peu del canó fins al final sense defallir i gràcies a això es va aconseguir.” Giró segueix avançant, passa a passa, mentre el sol segueix il·luminant el paisatge.