L’home que va detenir Companys; una lliçó de persistència

ALBA GIRÓ - BARCELONA

Son les 15:00 d’un dimecres a la Facultat de Comunicació Blanquerna. En una classe del darrer pis, el sol de primavera entra per la finestra i es reflecteix en una taula. Al damunt un llibre; a la portada la fotografia en color sepia de Pedro Urraca, l’home que va detenir Lluis Companys. Entre la finestra i el llibre, una periodista. Cabell curt despentinat, metxes rosses, unes arracades llargues i elegants amb una ploma de plata al final, ulleres de pasta negres i grans, americana vermell llampant. Gemma Aguilera, periodista i autora de 'Agent 447. L'home que va detenir el president Companys'.

Nascuda a Sant Boi de Llobregat l’any 1979 Aguilera ha treballat al setmanari El Temps i ha col·laborat a Nació Digital i al diari Avui. Actualment treballa al Món. Va rebre el Premi d’Assaig Joan Fuster 2011 pel llibre sobre l’home que va detenir Companys i una menció d’honor en periodisme escrit dels Premis Ciutat de Barcelona el 2007.

“Tot va començar mentre preparava un reportatge amb motiu del 70è aniversari de l’afusellament de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Lluis Companys i voliem fer alguna cosa diferent” Aquest va ser el principi de la llarga recerca que va fer la periodista sobre Pedro Urraca. I ho va poder fer perquè en aquella època treballava al setmanari El Temps on disposava de més temps per fer els articles.

"A partir de localitzar l'esquela al diari Abc vaig investigar fins a aconseguir el telèfon del seu fill, que feia molt pocs anys que vivia a Espanya i exercia de mecànic a Murcia” recorda Aguilera. La primera resposta del fill, Juan Luis, va ser de rebuig, però gràcies a unes pistes que li va acabar donant va arribar a l'Arxiu Històric de Bilbao i va trobar documentació sobre la seva activitat a París durant la dècada dels 40. Una documentació que no estava classificada i que va haver d’anar desgranant amb paciència i constància. Quan semblava que no podia estirar més del fil, va tornar a trucar al fill d’Urraca i insistint i insitint va aconseguir trobar un parell de caixes amb fotografies, documentació i uns dietaris (15 en total), que van ser els que van permetre escriure el llibre.  “Havia de ser un llibre d’assaig i va acabar sent una mena de biografia novel·lada d’estil periodístic”

Aguilera explica tota la història de Pedro Urraca, un home oportunista i cínic, sense cap ideologia formada que perseguia ser reconegut i que es posava de costat de qui fos per aconseguir-ho. Un home que va delatar i extorsionar a jueus i republicans i que mai no va ser jutjat, que mai va pagar pel que havia fet.

“Aquest personatge només podia passar a Espanya, la transició no es va fer com s’hauria d’haver fet i aquest llibre ha de servir per denúnciar aquesta realitat. Es tracta d’una barreja de periodisme d’investigació i de denúncia social.” explica Aguilera obrint en aquests moments un debat sobre les diferents transicions que hi va haver a Alemania o França i a Espanya.

Només cal veure la repercussió del llibre en els mitjans de comunicació espanyols per veure que les coses no es van fer com s’havien de fer. La periodista insisteix en què la clau de l’èxit en la seva recerca va ser el component psicològic. Si no s’hagués guanyat la confiança del fill d’Urraca, mai no hauria aconseguit els dietaris i per tant mai no hauria pogut escriure el llibre.

Un fill que va acabar cedint-ho tot a l’arxiu de Catalunya, de forma gratuïta, per tot el mal que havia fet el seu pare al poble català. Una lliçó d’humanitat i una lliçó de periodisme.