“Un llibre des de l’Àfrica” ‘Océano África’, Xavier Aldekoa

Aquest continent és massa gran per descriure’l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos a part, tot un cosmos heterogeni i d’una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem “Àfrica”. En la realitat, excepte per el nom geogràfic, Àfrica no existeix. Ryszard Kapuscinski, ‘Èban’

No podem parlar de reporterisme a l’Àfrica sense tenir en compte Kapuscinski, i Xavier Aldekoa n’és conscient. Aquest fragment d’‘Èban’ serveix al Periodista per començar el seu llibre ‘Océano África’, un recull de vint-i-un reportatges, de vint-i-una històries que mostren les realitats diverses d’un territori màgic, però alhora replet de guerres fratricides, de gana, de misèria i d’enormes desigualtats.
Aldekoa va viatjar per primera vegada a l'Àfrica amb 20 anys i des de llavors no se n'ha pogut separar. El 2009 va anar a viure a Johannesburg (Sud-àfrica) i en els últims anys ha cobert diversos conflictes i temes socials a Somàlia, República Democràtica del Congo, Angola, Mali, República Centreafricana, Sudan i una altra trentena de països africans. És corresponsal de La Vanguardia a l'Àfrica, membre de la productora social i independent Muzungu i col·labora elaborant reportatges per diversos mitjans.
‘Océano África’, publicat l’any 2014 per Península, no és un àlbum de fotografies de la situació política africana, ni un retrat emotiu de la seva gent, i encara menys un dietari egocèntric de l'home blanc explorant l'enigmàtic continent africà. Es tracta d'històries relatades des del periodisme, d'una història "de carreteres de terra, de viatges en autobusos atrotinats i de plats de mill compartits. També de les llàgrimes d'un veterà de guerra a Sudan del Sud, de la negociació d'un dot en un poblat Sud-àfrica i de la gana desesperada dels nòmades de la Banya d’Àfrica."
Aldekoa ens mostra fragments d'aquest oceà africà amb un estil amè i lliure de floritures, integrant el context de cada país, de cada cultura, la seva història, de manera natural i entenedora. Vivim amb ell la crua realitat de la sida i les prostitutes a Botswana, la marginació dels pigmeus al Camerun o plorem amb ell quan l'Emmanuel, de nou anys, intenta vendre el cos de la seva germana de sis. "Em vaig estirar al llit i, per primera vegada a l'Àfrica, em vaig posar a plorar com un nen."
Però potser el que més sorprèn és quan el periodista s'atura a la meitat del llibre i dedica unes pàgines a les dones africanes, "l'heroi oblidat de l'Àfrica." Són les primeres a rebre la violència, les últimes en poder tenir una educació, les invisibles que van a buscar l'aigua, cuiden dels fills, dels pares, cultiven, cuinen, en definitiva "el motor del continent".
"L'Àfrica no està perduda, està esperant que les dones ocupin el lloc que els correspon."