Quedem al Zurich?

ALBA GIRÓ-BARCELONA
“Et va bé el dimarts a les sis? Per mi perfecte, on ens trobem? Quedem davant el Zurich” Qui no ha utilitzat mai la cruïlla entre el carrer Pelai i la Plaça de Catalunya per trobar-se amb algú? El cafè Zurich és el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins i barcelonines o per visitants d’arreu del món.
La terrassa ocupa les dues bandes de la cantonada i sempre és plena de gom-a-gom. Per entremig de les taules, cobertes per para-sols d’Estrella Damm, un home camina trontollant, els ulls vermells i vidriosos, la camisa bruta oberta, i ningú sembla sorprendre’s.
Si franquegem les altíssimes vidrieres de l’entrada, que estan a ambdues bandes de la cantonada, podrem veure l’interior del local, que va ser reformat l’any 1998 per F. Correa i Milà i conserva la major part de l’essència del Zurich original. Entrant a l’esquerra, darrera la barra hi ha un moble antic de fusta amb unes lletres grans on hi llegim ‘Cafè Zurich’, ampolles d’alcohol de tot tipus i el logotip d’Estrella Damm incrustat a la fusta.
El local està replet de petites taules de fusta quadrades antigues i les típiques cadires, també de fusta, de tipus bistrot. Al pis de baix són totes plenes i estan rodejades de maletes de rodes de tots colors. Els cambrers, amb llacet i americana blanca, van esquivant cames i maletes com si es tractés d’una prova de destresa. Entra un grup de persones, que pel que sembla vénen de Girona, ocupen cinc taules i conversen animadament de taula en taula.
Però quina és la història d’aquest cafè? Tot va començar un 24 de juny de 1862 quan es va obrir la “cantina” de l’estació de trens de la Plaça Catalunya. Amb els anys aquest establiment es va fer famós per la seva xocolata i a principis del segle XX, un català que havia residit a Suïssa i de cognom Serra, va comprar l’establiment i el va batejar com a Cafè Zurich. L’any 1920 va passar a ser de la família Valldeperas que van passar a servir cervesa. L’èxit d’aquest canvi va anar acompanyat per la reforma de la Plaça Catalunya i el soterrament del “tren de Sarrià”.
En una taula un got de vidre és l’escenari d’un glaçó que agonitza al costat d’un tall de llimona, al seu costat: un platet amb un sobre de sucre per obrir i una cullereta. A la taula fa estona que no hi ha ningú.
Les reformes del Cafè es veuen sobretot en el sostre que està embolcallat d’un material per evitar problemes d’acústica i en el pis de dalt, que va quedar reduït a la meitat.  Les parets estan plenes de fotografies i pintures antigues del Zurich, i al darrera de la barra hi ha un mirall amb un lleó amb espasa i escut gravat.
Al mig del local, ocupant tres taules, hi ha un grup de turistes. Els tres nens que en formen part no aixequen la mirada de les pantalles dels seus smartphones i a la taula esperen, oblidades, les seves Fantes de taronja. Un dels cambrers és darrera la barra i omple dues gerres de cervesa alhora en les aixetes d’Estrella Damm noves i lluents.
Entra un home amb bermudes i els bessons blanquíssims, ulls blaus, panxeta i unes ulleres de sol penjant de la samarreta. Es queda just a l’entrada i mira les màquines escurabutxaques, una de blava i una de groga. Pel seu costat passa, quasi derrapant, un cambrer amb tres gerres de cervesa a la mà esquerra i una safata amb 3 gerres més i una ampolla de xampany a la mà dreta. Del seu front es desprenen a tota velocitat diverses gotes de suor.
Un home amb un bigoti blanc espès i un diari plegat sota el braç s’acosta fins la barra i es mira els croissants, els dònuts, les magdalenes (ara en diuen muffins), la truita de patates i les olives de tot tipus que hi ha exposades. Ara el got del glaçó i la llimona és substituït gràcies a unes turistes que demanen un ‘hot chocolate’, un ‘coffee’ i un ‘capuccino’.

Passa un cambrer i deixa un paperet en un platet de fusta rodó. Si fem zoom podrem enquadrar el que hi posa: 2,50 euros per un cafè amb llet. Tot i la història, les històries i l’encant, aquest sempre serà un preu massa alt per un cafè.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?