Les cadires que escoltaven Jazz

La sessió setmanal de Free Jazz a Robadors23 d’aquest dijous ha comptat amb Sergi Sirvent, Marceŀlí Bayer, Pedro Campos i Ramon Prats


Marcel·lí Bayer al saxo durant la sessió de dijous 21 de març a Robadors23 / Alba Giró

El sol ja s'ha post al barri del raval i entre els carrerons estrets els llençols i la roba de colors estesa es mouen empesos per la brisa. Al final del carrer Robadors un 23 il·luminat amb bombetes de llum blanca brilla enmig del crepuscle, de les baralles dels veïns, de la pudor d'orina, i de les prostitutes que esperen a cada cantonada.
Robadors 23 és un bar i local on des del 2004 ofereixen música en directe: des de flamenco a jazz, free jazz, bebop, funk, rock, indie però també cabaret i actuacions de teatre de petit format. A la porta hi ha una pissarra: "Avui se sent Jazz" i a sota quatre noms: Prats, Sirvent, Bayer i Campos.

Passant sota el 23 il·luminat, travessant una porta de ferro vermella s'accedeix al local. L'entrada sembla un bar normal i corrent, quatre o cinc taules petites i a la dreta una barra, però al fons s'endevina un escenari. Sona Antònia Font entre les parets de pedra del local i el sostre baix amb bigues de fusta antigues. Davant de l'escenari tres fileres de cadires a banda i banda del passadís central, cada una diferent: de ferro, de fusta o de pell. Sembla que no hagi de passar res: asseguts només hi ha un home sol amb una cervesa i una parella de guiris al fons rient i xiuxiuejant.

A les 20:09 cessa la música i un home passa a cobrar els 4 € de l'entrada. La llum càlida il·lumina les cortines de vellut vermell gastades que emmarquen l'escenari. A la dreta un piano de paret Young Chan sota un terra de fusta gastat pel pas dels peus de tants artistes, al mig l'ombra del tamboret mig esquinçat. Ara quatre músics a l'escenari. El més jove, Pedro Campos agafa el baix, de color turquesa, i se situa al fons, la caputxa posada, les bambes blanques desgastades. Ramon Prats seu a la bateria, darrere seu una pila de bosses i jaquetes desendreçades. Sota el moviment d'uns dits sobre les tecles comença a sonar el piano: Sergi Sirvent entra en escena.

Les baquetes cada vegada més de pressa, tallen l'aire, dibuixen formes sota la llum. I ara Marcel·lí Bayer agafa el saxo, tanca els ulls, la barba espessa i fosca, les seves mans grosses jugant amb els pistons. I ara obre els ulls i ara els tanca i reprèn amb més ritme. Una pila de baquetes sobre el bombo es va movent però aguanta l'equilibri. Acaba el primer tema. Se sent un aplaudiment tímid, la parella que hi havia el fons està absorta entre petons.

Els músics beuen aigua i tornen a començar. Les cadires buides escolten com petrificades la música que es va animant, les notes que s'ajunten i se separen i el ritme que puja i el saxo que sembla que cridi i s'ofegui i ara el piano calla i ara la bateria que es va apagant. Una hora de Free Jazz. Quatre temes. L'home sol s'ha acabat la cervesa. Els músics es presenten, recullen els instruments i marxen. L'escenari buit, les cadires buides. Torna a sonar Antònia Font: "Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s'ha fet de nit i es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir."

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Què collons és el jazz?