Què collons és el jazz?

La What The Fuck Jam session de Jamboree d’aquest dilluns ha comptat amb Animatic de Mark Aanderud acompanyat de Martín Laportilla y Juan R. Berbin


Entrar al Jamboree és entrar al temple del Jazz a Barcelona. Cada dilluns a les 20 h des de fa més de 15 anys aquest temple acull les What The Fuck Jam Sessions regides pel carismàtic Aurelio Santos. Cada una és única i imprevisible.

Baixant les escales s’accedeix a una cava obscura amb el sostre de volta catalana. Els maons s’intueixen sota els reflexos de la llum vermella que desprenen les lletres de “Jamboree” al fons de la cava, darrere els instruments que esperen com petrificats mentre la gent comença a ocupar els seients gradualment.

El soroll de les converses i les llums dels mòbils omplen de mica en mica la sala al ritme de la música d'ambient. Se senten unes sabates marcant els compassos contra el terra de pedra i segueix arribant gent, i segueix pujant el so de les converses en una barreja d'anglès, català, francès, castellà i riures i sons d'ampolles de cervesa repiquejant.

Quasi mitja hora més tard de l'hora prevista cessa el fil musical. Apareix Aurelio Santos a l'escenari i proposa "cremar les etiquetes" i es pregunta "què collons és el jazz" arrencant més d'un somriure entre el públic. Presenta els músics amb la gràcia i el sentit de l'humor que el caracteritzen i demana un fort aplaudiment per Animatic de Mark Aanderud acompanyat per Martín Laportilla al baix i Juan R. Berbin a la bateria.

Silenci sepulcral a la sala. Ara “Jamboree” desprèn una llum blava. Mark Aanderud connecta el seu Mac i seu al piano de cua que ocupa la part esquerra de l’escenari. Sona música electrònica suau. De mica en mica entra la percussió com un batec, el baix l’acompanya i la veu amb el piano comença a dibuixar molt lentament un paisatge gris amb el mar en calma arrissant-se gradualment.

Animatic no té res a veure amb el jazz clàssic: és un projecte eclèctic que incorpora elements de la música minimal, electrònica, clàssica i rock alternatiu. Estrenen àlbum la setmana que ve.

Toquen quatre temes en els que aquest paisatge va variant mentre el baix i la bateria es persegueixen i ara callen i ara tornen amb més força i els plats són esclats de llum a l’horitzó. Sonen les escombretes a la caixa, uns picarols, unes llavors estranyes o les mans nues del bateria. La música deixa el públic mut i invisible, camuflat en la foscor, extasiat pel paisatge oceànic.

Fins que torna a aparèixer Aurelio Santos i “Jamboree” torna a ser de color foc. Puja Claudio Marrero amb el saxo a l’escenari i comença la jam.  Són les 22:30 i s’uneix Kryszka Maria Baran a la veu: sona “Nature Boy”. Redoblament de tambors: Raynald Colom embogeix el públic amb un solo de trompeta de quasi quatre minuts. Marrero, concentrat amb el saxo s’apuja les ulleres que li rellisquen nas avall i es retorça i els seus dits hàbils juguen amb les claus de l’instrument. I ara Colom segueix amb la trompeta, sota la gorra i una barba espessa, les galtes se li inflen com dos globus i i el pavelló es va fent gran i es mou amunt i avall i atrapa el públic com hipnotitzant-lo. I més i més jazz. Du ba di bu da ba da ba ba bi. Què collons és el jazz?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz