Un Oasis a la Rambla

ALBA GIRÓ - BARCELONA
Serpejant turistes per la Rambla de Barcelona, davant del Gran Teatre del Liceu, podem arribar fins al Cafè de l’Òpera. Sota un tendal morat amb el nom del cafè, s’aixopluga la porta, feta de vidres emmarcats en fusta tallada. Aquest local, que posseeix una llarga història, va començar la seva activitat a la fi del segle XVIII com a Taverna-hostal. Amb la inauguració del Liceu el 1837 es converteix en una reconeguda xocolateria d’estil vienès, i de fet, avui encara se’n conserven els miralls i algunes restes de la decoració. Alguns anys més tard torna a canviar d’activitat i es transforma en cafè-restaurant, conegut ara com a La Mallorquina”. És llavors quan el local passa a ser un punt de trobada de l’aristocràcia i lalta burgesia barcelonina. No és fins lany 1928, quan els avantpassats de l’actual propietari adquireixen l’establiment, que passa a denominar-se finalment Cafè de l’Òpera.
Són les 16:30 de la tarda i la primavera es fa notar al carrer, el sol ja escalfa i prendre alguna cosa al carrer pot ser un gran plaer. La terrassa del Cafè de l’Òpera, però, encara està parada per dinar. Un grup duniversitaris seu al voltant duna taula corrent de terrassa i demana uns cafès. Para cafés teneis que ir dentro, fuera es solo para comer.” diu un cambrer, vestit amb armilla i llacet, i els estudiants marxen.

Travessant el lateral esquerra de la Rambla s’accedeix al local on, aquí si, s’hi pot prendre un cafè. A la porta de l’entrada hi ha enganxades les típiques fotografies cutres dels plats i les tapes que shi poden consumir. L’interior, en canvi, desprèn una atmosfera completament diferent.
Un cop hem travessat la porta d’entrada ens trobem en un primer espai amb dos parells de taules, rodones i de fusta, a cada banda de l’estància formant un passadís central que ens condueix fins a la barra. Entrant a la dreta, a la primera taula hi ha una dona de mitjana edat fent un cafè i repassant un dossier de fulls amb un bolígraf a la mà. Al costat contrari hi ha un matrimoni gran de turistes francesos, que també fan un cafè. Se sent el soroll dels plats i els coberts a la cuina rere de la barra on el local es fa estret fins arribar a un ampli segon espai ple de taules buides.
A les parets, de color crema, es combinen panells pintats sobre tela i miralls gravats; ambdós amb dibuixos de la figura femenina, que semblen fer referència a personatges de diverses òperes. El sol entra pels vitralls de la porta d’entrada i il·lumina amb delicadesa el local. Del sostre, de color verd pal amb ornamentacions vegetals, penja una làmpada de vidre antiga, que està apagada.
Entra una noia jove al cafè, seu en una taula al costat de la barra i demana un cafè amb llet. Mentre espera treu un llibre de la bossa i es posa a llegir. El cambrer s’hi acosta, pocs minuts després, desa una tassa gran sobre la taula i li serveix la llet in situ.
Al Cafè de l’Òpera s’hi pot trobar gent de tot tipus; guiris, estudiants, jubilats, escriptors o actors. Des del Rei Alfons XIII, als anarquistes, polítics, sindicalistes, intel·lectuals, bohemis, pintors, escriptors, músics, cantants. L’autèntica història del cafè rau en els clients i els esdeveniments que durant generacions han fet del Cafè de l’Òpera un dels seus escenaris.
La tarda avança i els clients entren i surten, seuen i paguen. Els cambrers van amunt i avall amb un somriure. Un home juga en una màquina escurabutxaques que hi ha entre les dues sales. Els temps canvien, però el Cafè de l’Òpera, tot i que pugui semblar antiquat i estigui en plè centre turític, conserva el seu encant.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?