Lina Carbonell: “Sóc incapaç d'entendre la meva vida universitària sense l'esport”

ALBA GIRÓ - BARCELONA

Un total de 3.500 estudiants de les 12 universitats de Catalunya van participar el curs passat en les competicions esportives universitàries, que compten amb 14 disciplines, tant en equip com individuals. D’entre tots ells, una salouenca va ser la millor. Té 22 anys, estudia a la Pompeu Fabra i es diu Lina Carbonell.

Lina Carbonell, al centre, amb el seu equip.

L’any passat vas guanyar el premi a millor jugadora de futbol sala i millor esportista universitària catalana, què ha significat per tu?

Si. Cada any, en finalitzar els Campionats de Catalunya Universitaris (CCU), s'escull una jugadora i un jugador de cada una de les modalitats competitives i, entre aquests, una jugadora i un jugador absoluts. En el meu cas es va donar la circumstància que era la capitana de l'equip femení de Futbol Sala i Futbol 7 de la Universitat Pompeu Fabra que, juntament amb Futbol Platja vam guanyar els tres campionats respectius dels CCU, el què ens va donar l'oportunitat de competir als Campionats Universitaris d'Espanya. Com a reconeixement de la feina feta per aquest equip -podem parlar de què sóm un únic equip que participem en les tres competicions, ja que les jugadores som pràcticament les mateixes- van decidir atorgar-me el premi, com a representant de totes nosaltres, suposo.

Personalment considero que aquest premi és, com dic, un reconeixement a una manera d'entendre l'esport que ens caracteritza. Més enllà de ser un equip de gent que competeix per guanyar som un grup d'amigues que, a més, gaudeixen dins del camp. Per això, per mi, el més important d'aquest premi és que consolida una manera d'entendre l'esport i de gaudir d'aquest envoltat d'amistats que són això tant dins com fora de la pista que, a la fi, és tot el què t'emportes.

Tu sempre havies jugat a bàsquet, com és que ho vas canviar pel futbol?

Si. Vaig començar a jugar a bàsquet a l'escola, ja que no podia apuntar-me encara a futbol. I va resultar que em va agradar. Quan vaig poder començar a jugar a futbol vaig compaginar els dos esports. Als dotze anys vaig anar a jugar al Reus Deportiu, on vam arribar a competir a Copa Catalunya, però aquell any de competició va coincidir amb el meu primer any de carrera, el què vaig decidir fer a Barcelona. Per aquest motiu, els divendres, en acabar la Universitat, agafava el tren cap a Reus i me n'anava a entrenar. Aquell mateix any vaig començar a jugar amb la Universitat, on vaig conèixer moltes noies que jugaven a futbol en equips de Barcelona, el què juntament amb el cansament de tants viatges Reus-Barcelona em va fer decidir per fer el salt al bàsquet i canviar-lo pel futbol.

Què t’ha aportat el futbol en la teva etapa universitària?

Tot. Sóc incapaç d'entendre la meva vida universitària sense l'esport, que és qui m'ha donat les millors amistats i els millors moments.

Els dos primers anys les Fem Pompeu no guanyavem res. De fet, recordo pocs partits en els què marquéssim un gol. I quan no guanyes dins la pista ho has de fer fora, així que teniem l'excusa perfecta per no parar de fer coses en equip. Cada any arriba gent nova, i amb aquesta vam començar a encadenar victòries, i fins i tot vam començar a creure que guanyariem algun dia els campionats, i així va ser. Per tant, com a equip hem viscut tant les pitjors derrotes com les millors victòries, el què ens ha unit d'una manera extraordinària. Entrenar, competir, sortir de festa, estudiar,... ho hem fet tot juntes.

Com t’ho vas fer per combinar el futbol amb els estudis i ara amb la feina?

Des que tinc raó de seny que practico algun esport. Quan era petita vaig començar a jugar a bàsquet, el què vaig fer fins els 19 anys al Reus Deportiu. Quan vaig començar Dret a la Universitat vaig compaginar el bàsquet amb el futbol universitari, fins que a segon de carrera vaig decidir canviar el bàsquet pel futbol i jugar en un equip de Barcelona. Per tot això l'esport sempre ha estat una part important de la meva vida, de manera que no resulta difícil combinar el què t'agrada fer amb els estudis. I, a més, a la Universitat Pompeu Fabra sempre han potenciat l'esport, de manera que difícilment cap professor va posar mai problemes per assistir a entrenaments i competicions.

Actualment ja m'he graduat i treballo en un despatx d'advocats, el què suposa tenir poc temps per un mateix. Tot i això, els vespres, quan plego, agafo la moto i me'n vaig a entrenar amb el meu equip, que és el què em distreu desprès de tot un dia al despatx.

A quin equip jugues actualment? Has pensat en deixar-ho?

Actualment jugo a Les Corts, a Segona Divisió Nacional Espanyola ("Plata"), el què, pel grup que ens ha tocat, ens obliga a viatjar a les Canàries i a la Comunitat Valenciana. Solem entrenar tres dies a la setmana, però degut a la meva feina a vegades no arribo a temps als entrenaments. Malgrat això, intento organitzar-me per poder compaginar ambdues coses -feina i futbol-, de manera que no hagi de prescindir de cap de les dues. Si mai arriba el moment que em sigui impossible continuar compaginant-ho m'hauré de plantejar deixar-ho, però fins que no arribi seguiré gaudint de les dues coses.

A Facebook hi havia un esdeveniment que apelava el públic a anar al miniestadi a veure el Barça femení perquè no estigués el camp buit. Sols anar a veure partits? Normalment no hi ha públic?

Jo hi vaig anar, a aquest partit del Barça. Certament, en l'esport femení en general i en els futbols en particular -més en el futbol sala- costa consolidar un grup de públic interessat. L'esport femení no està potenciat, ni se'n dona ressò per a què la gent el conegui, a diferència del què passa amb l'esport masculí, del què poc en cal dir al respecte. Com que la gent no el coneix, no el va a veure, i com que la gent no el va a veure, no es potencia. I així seguirem fins que ningú no decideixi incentivar-ho i fer que la gent s'interessi per aquest.

Darrerament s'han fet certs passos per a reconèixer el futbol femení, gràcies en part a què la secció femenina del Barça han competit a nivell europeu. Però tot i això hi ha una llarga distància entre el ressò mediàtic del futbol femení i el del masculí, i més encara entre la totalitat d'esports femenins i masculins. Pràcticament no hi ha iniciatives públiques, i per això es creen esdeveniments com el què t'has referit, de mans de gent que lluita per potenciar les competicions femenines, el què s'ha d'agrair.

Creus que s’hauria d’impulsar la visibilitat de l’esport femení?

En la línia del què deia, el futbol femení en concret i l'esport femení en general és d'interès residual per al col·lectiu informatiu. I això provoca que la gent no el conegui i que, en conseqüència, no interessi el suficient per a què els mitjans en parlin. Per tant, caldria donar una empenta pública a l'esport femení que ajudés a fer que la gent el conegués, s'interessés per aquest i pogués veure que és tant o més interessant que el masculí.