Infiltrada a la crisis

Le quai de Ouistreham

Florence Aubenas

Editorial: POINTS

Éditions de l’Olivier

Pàgines: 256

Florence Aubenas és una periodista d’investigació francesa que ha treballat en mitjans com Le Nouvel Économiste, Libération i le Nouvel Observateur. Ha cobert diversos conflictes a Ruanda, Kosovo, Algèria, Afganistan i Iraq, on va ser segrestada durant diversos mesos l’any 2005. Des del 2012 també ha cobert per a Le Monde  el conflicte a Síria des del bàndol dels rebels de l’Exèrcit Sirià Lliure. Però per realitzar el seu treball d’investigació més conegut no va haver d’anar gaire lluny, no va haver ni de sortir del seu país.

L’any 2009, des del mes de febrer fins el de juliol Aubenas va demanar una llicència sabàtica deixant circular el rumor que marxava al Marroc a escriure una novel·la. Però en realitat no marxava a l’Àfrica sinó a la ciutat de Caen, capital de la regió de la Baixa Normandia. Aquí és on comença el reportatge Le quai de Ouistreham, el moll de Ouistreham, on la periodista es fa passar per una dona recent divorciada i amb només el batxillerat, que busca feina i que està disposada a acceptar qualsevol oferta (excepte la feina per a particulars).

Quina millor manera de mostrar la realitat de la crisis a França que sent-ne una testimoni directe? Aubenas ens transporta durant els 20 capítols del llibre a una realitat crua i dura com la de les treballadores de neteja, i ho fa sense victimismes, sense ànalisis socials profunds, sense ànsies de protagonisme. Explica les històries de les seves companyes i el lector s’hi submergeix amb facilitat, com si es tractés d’una novel·la, però amb la consciència que es tracta de fets reals. Passem per la burocràcia kafkiana de “Pôle Emploi”, una empresa pública per trobar feina, per les dures condicions de feines temporals, pels dies de vagues i mobilitzacions, i el reportatge acaba quan Aubenas per fi aconsegueix un contracte indefinit.

Cal destacar també el dilema ètic que provoca un exercici periodístic com aquest, fer-se passar per una dona sense estudis no és el mateix que ser-ho, i potser podríem arribar a pensar que les feines que va trobar haurien sigut més útils per algú que les necessités de debò. Però està clar que es tracta d’un reportatge periodístic eficaç que relata en primera persona, amb un estil directe i literari, i que ens transporta a la realitat més dura de la crisis a França.