“La parte de los ángeles”; una escletxa de llum


"La parte de los ángeles", títol que fa referència al percentatge de whisky que s’evapora misteriosament de la bota, és una pel·lícula dirigida per Ken Loach i situada a Glasgow. El director acostuma a apostar per una mirada social i crítica amb els abusos del sistema. Es tracta d'una barreja entre comèdia i crítica social que ha guanyat el premi especial del jurat al Festival de Cannes i el premi del public a la millor pel·lícula europea al Festival Internacional de San Sebastià.

Els protagonistes del llargmetratge son 4 aturats que han evitat miraculosament la presó i són condemnats a fer serveis a la comunitat. I no es casualitat; a finals de l'any passat, a Anglaterra, el nombre de joves aturats va superar per primera vegada el milió, segons explica el mateix Ken Loach. Ens trobem en un context de crisi econòmica i de valors que el director reflecteix en la pel·lícula, fent una forta crítica a la situació actual dels joves de les classes més baixes, que no tenen perspectives de futur, i saben que tenen molt poques probabilitats de trobar una feina estable.
L'argument fa un gir en el moment en què Harry, l'educador social que els vigila, veu en Robbie, un noi violent que acaba de ser pare, una oportunitat. Té un do natural per el tast de whiskys. És en aquest moment, quan sembla que la trama s'està ralentitzant massa, que comença l'acció. Els joves decideixen robar un whisky valorat en més d'un milió de lliures. A partir d'aquí, tot i tocar un tema tan dramàtic, la pel·lícula adquireix un to còmic guiat pels diàlegs del guionista Paul Laverty que ja havia col·laborat altres vegades amb el director.
Tot i la lleugeresa dels gags que ens proporciona la resta del film, amb la ximplesa del pobre Albert com a font principal, seguim sentint la crítica social exemplificada per l’alt preu que acaba sortint d’una subhasta per una bota de whisky o els prejudicis que tenen els policies que es troben els joves en el seu camí de retorn a Glasgow.

En conclusió es tracta d'una comèdia agredolça amb fort contingut social que mostra el desesperançador context actual, sobretot dels joves. Però el director troba una escletxa de llum i ens transmet la idea que fins i tot el que ho té més difícil se'n pot acabar sortint. Tot i tenir un final un xic inversemblant (els joves sorprenentment se'n surten amb el seu pla esbojarrat) el film ens transmet una alta dosis de realitat gràcies a interpretacions molt creïbles per part d'actors novells i la evident fotografia que fa el director de la situació actual.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?