Periodismo en el campo de batalla


Quince años tras el rastro de la yihad

“Les civilitzacions no lluiten les unes amb les altres, sinó que son els homes, en particular els dirigents polítics, qui provoquen, generen i atien els conflictes armats.” Mohamed Jatamí, ex-president i intel·lectual iraní
Aquesta cita forma part de “Periodismo en el campo de batalla, Quince años tras el rastro de la yihad”, el llibre de Marc Marginedes. L’autor, reporter de guerra, ha estat durant els darrers 15 anys corresponsal d’El Periódico i ha cobert guerres com la d’Algèria, Txetxènia, Iraq, Afganistan, Pakistan, Líban i també la Primavera Àrab a Tunísia i Líbia.
Aquest llibre ens relata en primera persona setze episodis de la seva vida com a reporter de guerra, ens transporta a cada conflicte, no només informant sinó també contextualitzant i reflexionant sobre cada realitat de cada zona. Ens intenta desxifrar la complexitat dels diferents conflictes del món Àrab, del xoc de civilitzacions que s’hi produeix però al final comprèn que “Occident i el món islàmic no només no estan condemnats a guerrejar en els propers anys sinó que ambdós poden conviure i enriquir-se mútuament.” El narcisisme de personatges com Vladímir Putin, George Bush, Tony Blair, Sadam Husein, Osama bin Laden o mulá Omar, és el veritable culpable d’aquest conflictes, el fet de creure’s el centre de l’univers és el que origina aquestes massacres, no el xoc de valors religiosos i morals.
Però Marginedas no només reflexiona sobre els conflictes en el món àrab sinó també sobre el paper del periodisme i del reporter de guerra. Relata les enormes dificultats en què es troba per a poder informar des d’aquests països en guerra,  de les pressions polítiques que s’han afrontar i el difícil equilibri al que s’ha d’arribar quan toca autocensurar-se per poder seguir informant. Què és el que fa que un periodista emprengui el perillós camí de cobrir un conflicte armat?
“Ser conscients de la nostre pròpia fotesa, del nostre limitat paper en el món i al mateix temps lluita per desprendre’ns, en la mesura del possible, d’aquell ego, d’aquella ànsia de reconeixement públic tan present en tots nosaltres, son passos fundamentals en el procés de maduresa d’un reporter o un comentarista de notícies internacionals.”
No es tracta de l’ego, ni de l’adrenalina sinó de la necessitat de donar veu als que pateixen i no poden donar a conèixer aquest patiment i sobretot per treure a la llum la veritat de les guerres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Ens van intentar aturar a canvi d’uns apartaments”

Les cadires que escoltaven Jazz

Què collons és el jazz?